T’estimut

Vaig néixer l’any 1959. En aque­lla època no es veien mai mos­tres d’amor en públic. Les carícies i les parau­les dol­ces es deien en la inti­mi­tat.

No coneixíem el llen­guatge dels ena­mo­rats. El cinema va ser l’escola de l’edu­cació sen­ti­men­tal de la nos­tra gene­ració. Vam des­co­brir l’ena­mo­ra­ment, l’amor i la passió en la fos­cor de la sala, mal­grat la cen­sura fran­quista.

“Te qui­ero”, deien a la pan­ta­lla. “Et vull”, traduíem nosal­tres. No era pas l’expressió més bonica del món, la veri­tat. Aviat vam saber que els cata­lans ens declaràvem amb el “T’estimo”. “T’esti­mut”, al meu poble. “T’estimo” ja era una millora res­pecte a “Et vull” però, acos­tu­mats a con­sul­tar el dic­ci­o­nari, vam saber que esti­mar ve d’aes­ti­mare, que vol dir valo­rar, pre­fe­rir, con­si­de­rar, ava­luar, jut­jar... No era pas l’expressió més bonica del món.

“Te amo”, vam sen­tir un dia. Aquesta vegada sí que ho vam tro­bar per­fecte. Je t’aime, I Love you, Ti amo... I en català? Encara ara ho bus­quem.

Un dia, pas­sats els anys, jo espe­rava un tren a l’estació de Port­bou. Una pare­lla em va cri­dar l’atenció. Esta­ven asse­guts davant meu. Tenien els ulls tan­cats. Ell, un home d’entre setanta i vui­tanta anys, estava incli­nat cap a la dona par­lant-li a cau d’ore­lla. Ella, més jove, estava qui­eta amb les mans a la falda, el cap incli­nat enda­vant, en una acti­tud entre ver­go­nyosa i diver­tida. Van estar així una bona estona i, quan van obrir els ulls, van des­co­brir que els obser­vava. Ales­ho­res ell em va expli­car la seva història.

Era vidu i ella, una dona sud-ame­ri­cana també vídua, tre­ba­llava a casa seva nete­jant i cui­nant. Es van ena­mo­rar. Un amor sin­cer, bonic, ten­dre, ple de des­co­bri­ments. El pro­blema era que quan ell li deia “t’estimo”, ella es posava a riure. “T’estimo” no li pro­vo­cava cap emoció.

Ella volia sen­tir les parau­les d’amor de la seva llen­gua. Però a ell li pas­sava el mateix. No tro­ba­ven el llen­guatge comú. Fins que un dia van tro­bar la solució: ell li can­tava bole­ros a cau d’ore­lla. Bole­ros plens de passió que havien escol­tat mol­tes vega­des i que, final­ment, tots dos sen­tien com a pro­pis.

La música va esde­ve­nir el llen­guatge per decla­rar-se l’ amor .