Macron, democràcia i pluralitat

L’euro­di­pu­tat d’ERC Jordi Solé recla­mava a Estras­burg a Emma­nuel Macron la defensa de la diver­si­tat lingüística a Europa i el res­pecte al dret democràtic dels pobles a la seva auto­de­ter­mi­nació. França assu­mia la pre­sidència semes­tral del Con­sell de la UE i els motius esgri­mits per Solé aquí ens ser­vei­xen per esbos­sar la reflexió sobre la “sobi­ra­nia euro­pea” i els con­torns del debat polític iden­ti­tari a França, molt llas­tat per la tra­dició jaco­bina gal·la, lluny dels paràmetres i de l’ideal a què aspira Cata­lu­nya.

Cada pre­sidència marca unes pri­o­ri­tats que res­po­nen als interes­sos del país, però també a les ori­en­ta­ci­ons defi­ni­des per la Comissió i el Con­sell euro­peus. Poques vega­des es recorda el lle­gat d’una pre­sidència, donant compte d’aquest meca­nisme que la UE ten­deix a ser: un club d’estats nació carac­te­rit­zats per la inter­de­pendència i la posada en comú de les seves sobi­ra­nies. Els governs estàtics esde­ve­nen actors ine­lu­di­bles, argu­men­tant els par­ti­sans del model que aquesta cen­tra­li­tat es dilu­eix en una dinàmica euro­pea més àmplia, apun­ta­lant una fede­ració d’estats nació.

Cap al 2017 va pene­trar en el debat la noció de “sobi­ra­nia euro­pea”, con­si­de­rant que la sobi­ra­nia de cada actor-Estat era divi­si­ble i podia ser com­par­tida. Aquesta vicis­si­tud teòrica des­taca que en la història la sobi­ra­nia la pro­du­ei­xen els estats nació i for­mes poli­ti­co­jurídiques diver­ses, i que la UE està en con­di­ci­ons de gene­rar la seva pròpia sobi­ra­nia. Per a Hob­bes, tot règim polític pres­su­posa la con­versió de la mul­ti­tud anàrquica a un poble dotat d’una volun­tat uni­fi­cada. Rous­seau subs­ti­tu­eix els sub­jec­tes sub­ju­gats per “ciu­ta­dans sot­me­sos” i a través del con­tracte social la mul­ti­tud es con­ver­teix en poble, en asso­ci­ació i no en agre­gació, sota el govern d’un sobirà-amo.

Macron va situar la noció de “sobi­ra­nia euro­pea” al cen­tre de la seva visió, actu­a­lit­zant el debat francès sobre Europa com a arma política al seu front intern con­tra popu­lis­mes a dreta i a esquerra. La pre­sidència fran­cesa és l’ocasió ideal perquè Macron pro­pa­gui les bon­dats de la “sobi­ra­nia euro­pea” i es pre­senti com a cap­da­van­ter comu­ni­tari, encara que els seus càlculs són naci­o­nals amb la mirada posada en la seva ree­lecció el pro­per abril. A excepció del Par­la­ment Euro­peu, no hi ha òrgans repre­sen­ta­tius com a tals a l’entra­mat ins­ti­tu­ci­o­nal comu­ni­tari i la “sobi­ra­nia euro­pea” no és la per­so­ni­fi­cació de la sobi­ra­nia popu­lar euro­pea. La sobi­ra­nia per­tany de facto als estats i es mul­ti­pli­quen instàncies i agències no elec­tes, no res­pon­sa­bles davant els seus admi­nis­trats. Al mode de Rous­seau, la “sobi­ra­nia euro­pea” és una asso­ci­ació de demos-estats que han subs­crit un con­tracte social euro­peu per pre­ser­var la segu­re­tat i la lli­ber­tat. La sobi­ra­nia popu­lar es manté com a axi­oma, però buit de substància, defu­gint la volun­tat de pobles i naci­ons que inte­gren Europa, lluny de l’ideal democràtic que Solé sug­ge­reix a Macron.

De la revo­lució fran­cesa emer­geix la figura del ciu­tadà, un indi­vidu lliure de qual­se­vol vin­cle comu­ni­tari, inte­grant de la soci­e­tat en vir­tut de la igual­tat de tots i cadas­cun davant la llei. Quan es tracti de “par­ti­cu­la­ris­mes regi­o­nals”, ja sigui a la Cata­lu­nya del Nord, Còrsega, Bre­ta­nya o els depar­ta­ments d’ultra­mar, i “cul­tu­res” arri­ba­des a suc­ces­si­ves ona­des migratòries, s’imposa la igual­tat repu­bli­cana. Les res­pos­tes davant dels des­a­fi­a­ments iden­ti­ta­ris es man­te­nen fidels a aquesta tra­dició, afa­vo­rint la inte­gració als “grans valors” sobre els quals es va cons­truir la nació fran­cesa. Imbuïdes sem­pre de jaco­bi­nisme, es con­vida les pobla­ci­ons con­cer­ni­des a supe­di­tar les seves iden­ti­tats per adhe­rir la figura abs­tracta del ciu­tadà (francès).

Desen­vo­lu­pa­ments recents con­sen­ten que l’accep­tació del vivre ensem­ble no implica la dis­si­pació total de les diferències i es pro­diga una certa tolerància, auto­rit­zant l’expressió de “cul­tu­res mino­ritàries” en clau força folklòrica. No accep­tant l’existència de deman­des naci­o­na­lis­tes dins de les seves fron­te­res, el debat sobre els ter­ri­to­ris al·ludeix a les falles d’inte­gració entre cen­tre i perifèries, sobre­tot a grans ciu­tats, imbuït el debat iden­ti­tari en la dialèctica laïcitat-islam. Enar­bo­rant diver­si­tat, democràcia i auto­de­ter­mi­nació, l’euro­di­pu­tat Solé ha posat l’accent en sig­ni­fi­ca­ti­ves con­tra­dic­ci­ons fran­ce­ses per­so­ni­fi­ca­des per un Macron temorós per la seva ree­lecció i fidu­ci­ari de la tra­dició política gal·la.