Records de Cal Podrit

Lec­tor fidel de Manuel Vázquez Mon­talbán escol­tava diver­tit la set­mana pas­sada al Versió RAC1 com al senyor Mar­cel·lí Vir­gili li qüesti­o­na­ven els seus records d’un res­tau­rant de la Bis­bal d’Empordà que no sabia si es deia La Bruta o La Podrida. En Toni Clapés hi va posar de la seva part per fer gara-gara, però al final algun oient els va treure de dub­tes: par­la­ven de Cal Podrit. I sí, s’hi men­java molt bé. El nom ofi­cial del res­tau­rant era La Mar­queta. Per què he par­lat de Vázquez Mon­talbán? Doncs perquè ell, amb la casa a Fon­teta, n’era bon cli­ent i per això va fer sor­tir La Mar­queta almenys a dos dels seus lli­bres. A la segona entrega de la sèrie Car­valho, La sole­dad del mana­ger, el detec­tiu inves­tiga l’assas­si­nat d’un direc­tiu d’una mul­ti­na­ci­o­nal. I el fa anar a La Mar­queta i en parla Car­valho: “És un petit res­tau­rant amb poques tau­les fol­ra­des d’hule, la dona a la cuina i un gegant cilíndric ofe­rint el que a aque­lles hores li pogues­sin escal­far.” I reci­tava: “Pollas­tre amb esca­mar­lans, cabra de mar amb cara­gols, peus de porc, cabrit ros­tit, cala­mars far­cits, gall dindi amb bolets, vede­lla gui­sada, mon­ge­tes amb boti­farra de perol, embo­tits, boti­far­res, llom de porc, bis­tecs, suquet de ras­cassa.” Car­valho tri­ava cabra de mar amb cara­gols, boti­farra amb mon­ge­tes i alli­oli i li ofe­rien un “pa amb olor de blat”. A His­to­rias de política ficción hi tor­nava. Lla­vors Car­valho par­lava dels cara­gols amb cabra i el bacallà amb roca­fort. El seu acom­pa­nyant li dema­nava si el roca­fort por­tava cucs i Car­valho res­po­nia: “ Bona idea, la sug­ge­riré a Savalls, el pro­pi­e­tari, que és un home ima­gi­na­tiu.” Crec que La Mar­queta va tan­car el 1994. Hi vaig anar per pri­mer cop després de pun­xar dis­cos al Long John, una dis­co­teca dels ger­mans Baró que ges­ti­o­nava Josep Maria Bar­to­meu. Hi vaig tor­nar. El pro­fes­sor Martí Cor­ta­de­llas expli­cava a la Revista de Girona que el mal­nom al res­tau­rant l’hi va posar un tre­ba­lla­dor de la dis­co­teca can­sat d’espe­rar: “Cony, això sem­bla Cal Podrit.” Les samar­re­tes i el drap que sem­pre acom­pa­nya­ven el pro­pi­e­tari hi van aju­dar. Sí, senyor Mar­cel·lí Vir­gili, Cal Podrit exis­tia i s’hi men­java de pri­mera. Ja ho va pon­ti­fi­car Pepe Car­valho quan a Tatu­aje li qüesti­o­na­ven si la gas­tro­no­mia valia la pena: “El sexe i la gas­tro­no­mia són les coses més seri­o­ses que hi ha.”