Xiprers com flames

Són coses en què no et fixes, però que a la llarga resul­ten prou impor­tants. A un cos­tat del jardí de casa hi va néixer casu­al­ment, deu fer uns cin­quanta anys, un petit xiprer. La tra­mun­tana tal vegada, un dia impen­sat, portà la grana des de qui sap on. I aquí va créixer, gai­rebé sense nosal­tres ado­nar-nos-en. Des de fa anys, el xiprer és més alt que la casa, com una columna verda apun­tant al cel. Què cerca enlaire?

El foll Van Gogh va pin­tar els xiprers pels volts d’Arle, els Baus, Bèucaire, com fla­mes que tre­mo­la­ven ner­vi­o­ses a l’embat del mes­tral. “Els xiprers són bells com un obe­lisc egipci”, deia el pin­tor en una carta al seu germà. Molta gent creu que aquests arbres són tris­tos, perquè els fan pen­sar en els cemen­ti­ris, els nínxols i la mort. Pot­ser és prou bo recor­dar aquests temes de tant en tant: la fuga­ci­tat de la vida, la presència ine­xo­ra­ble de la des­co­ne­guda... Un xiprer sol, magnífic, com una aguda llança, com les tres llan­ces de l’escut de Llançà sobre el mar blau, té una gràcia única, sòbria, essen­cial. El xiprer, a més, com tots els pos­si­bles símbols fàl·lics, tras­pua potència, una tensa força, vital i pro­funda, de saba arrau­xada i espessa.

El nos­tre Empordà és terra de xiprers, com els d’Empúries, que per sem­pre recor­daré. O com aquells xiprers únics i erec­tes que hi havia abans davant totes les masies, símbol d’aco­llida i d’hos­pi­ta­li­tat. Recordo amb enyor jo també, qui sap si mai tor­naré a veure’ls, els xiprers de la Tos­cana, extra­murs de Florència, la magnífica, o vora les tor­res de San Gimig­nano, o a Mon­te­rig­gi­oni, on Dante Alig­hi­eri situ­ava la porta de l’infern a la Divina Comèdia: “Per mi aniràs a la ciu­tat sofrent, / per mi aniràs cap a l’etern dolor, / per mi aniràs amb la per­duda gent”...

L’Empordà, Grècia, la Tos­cana, la Pro­vença... No en vol­dria d’altres, de ter­res, per viure-hi, anys i anys. Ter­res de forta arrel medi­terrània, clares, llu­mi­no­ses i sere­nes, d’una exul­tant sen­su­a­li­tat, amb flaire de menta, alfàbrega i mar­duix... Ter­res de bon viure, com hi ha Déu. Ter­res de vi i d’oli, de tau­les para­des sota la parra fres­cal de l’hort fami­liar. Al bro­cal del pou hi havia encara una galleda buida lli­gada a la cúrria. Ter­res, tan­ma­teix, on la gent encara sap morir dem­peus, amb digna con­ti­nença, com els vells xiprers.