Terrorisme laboral

Diuen que l’espècie humana evo­lu­ci­o­nem, però costa convèncer-te’n quan la invo­lució és una evidència en tants i tants aspec­tes. Podríem citar el res­pecte pel medi natu­ral, on direc­ta­ment ens estem car­re­gant el pla­neta i exhau­rint els recur­sos; i també citar els drets humans, on ens cre­iem líders supe­ri­ors d’aquells que rebut­gem, però avui vull par­lar de drets labo­rals. No em nega­reu que ter­ro­risme labo­ral és que un cop de calor posi fi a la vida d’un tre­ba­lla­dor de la neteja de 60 anys en plena canícula. Ha pas­sat a Madrid però podria pas­sar arreu on els interes­sos empre­sa­ri­als (o d’orga­nit­zació labo­ral, perquè aquest senyor tre­ba­llava per l’Ajun­ta­ment de la capi­tal espa­nyola) esti­guin per sobre de les per­so­nes. I això passa a cada poble i ciu­tat. Tre­ba­lla­dors de sec­tors que no conei­xen què és un horari d’estiu i fan les seves 10 o 12 hores faci fred o el mer­curi pugi a més dels 40; emple­ats a qui se’ls paga part o tot el sou en negre o a qui se’ls “con­tracta”, a cop de telèfon, quan hi ha una pujada de feina. És el “que si vols tre­ba­llar demà” i si no pots, ja no tor­nen a tru­car. Tre­ba­lla­dors a qui no se’ls paga les vacan­ces, a qui no se’ls deixa fer vacan­ces per con­ci­liar o gau­dir de la família, i a qui la cobdícia d’uns els apuja els preus del que com­pren i paguen cada dia.