Com al banc del si-no-fos

La cosa està que bufa! No hi ha gel per refre­dar les begu­des, els preus del súper estan pels núvols i les tem­pe­ra­tu­res no fan més que pujar. L’ener­gia con­ti­nua sent el negoci del segle, mal­grat que ara s’apugi la tem­pe­ra­tura del termòstat, cosa que ja fa anys que s’hau­ria d’haver fet. Però, sí, l’ener­gia és negoci, tant la con­ven­ci­o­nal com la reno­va­ble. I com més ener­gia gas­tem, més pugen les tem­pe­ra­tu­res. Els page­sos estan que tri­nen! Les plan­tes no aguan­ten aques­tes calors tro­pi­cals ni amb aigua, i la idea de les pla­ques solars per con­ver­tir els camps en grans zones de cap­tació d’ener­gia solar sem­bla, ara per ara, més bon negoci que el del men­jar. Tan­ma­teix, cada dia hem d’estar més prims per poder sor­tir al car­rer! Pot­ser val més tenir llum per veure la sèrie de moda que no pas un enciam per dinar. Si és que l’enciam aguanta el sol que cau. I ja no cal par­lar de l’aigua! N’hi ha ben poca i no sem­bla que hagi de ploure. Estem en crisi! I la crisi és tan greu que només sabem quei­xar-nos i qui dia passa, any empeny.

Ah! Pels interes­sats: Telefónica em va dir ahir que la meva ava­ria és “cos­tosa en el temps”. “I què vol dir això?”, vaig pre­gun­tar. “Doncs que en té per dies, senyora.” I aquí estem... Espe­rant que algú es posi les piles. Quina calor!