Dependents del temps

Després de diver­sos intents fallits de tro­bar una data per a la vet­llada, a les aca­ba­lles de l’agost final­ment vam coin­ci­dir. Fem una repas­sada d’aques­tes tres mesos i se m’acut dir que, en el meu cas, si sumo els dies en què real­ment he expe­ri­men­tat un cert gaudi, me’n sur­ten, a tot esti­rar, quinze. “Quinze?!”, excla­men les ami­gues, sor­pre­ses per aquest recompte, que con­si­de­ren tota una victòria enmig d’aques­tes tem­pe­ra­tu­res impos­si­bles que hem supor­tat com hem pogut. Els que tenen aire con­di­ci­o­nat a casa, enge­gant-lo poc per por a les fac­tu­res de la llum (o això ens han dit). I els que no en tenim, asse­gu­rant que si n’haguéssim tin­gut, segur, segur que l’hauríem fet ser­vir (o això ens volem creure). Hem pas­sat les set­ma­nes pen­dents, o més ben dit depen­dents, de les pre­vi­si­ons mete­o­rològiques: dels avi­sos per risc per incen­dis, per risc d’aiguats i de les alar­mes per la sequera. Però cap expert d’aquests que escol­tem nit i dia i pels quals pro­fes­sem una autèntica devoció no va adver­tir-nos de l’epi­sodi que dimarts va venir a cloure un estiu per obli­dar: una pedre­gada mai vista que va cau­sar la mort d’una nena de vint mesos a la Bis­bal d’Empordà. D’acord. Poden dir que hi ha fenòmens impre­dic­ti­bles. Molt bé, dic jo, doncs pot­ser merei­xe­rien menys atenció.