Salvat, principi i final

El peri­o­dista Joan Sal­vat revela que qua­ranta anys després ha tin­gut la mateixa sen­sació de con­trol i cen­sura prèvia que va tenir quan començava. Era abans de les pri­me­res elec­ci­ons muni­ci­pals i va publi­car una crònica a El Cor­reo Catalán. Li varen tru­car de l’Ajun­ta­ment de Sant Feliu de Llo­bre­gat per indi­car-li la con­veniència que abans de publi­car res els portés l’ori­gi­nal per revi­sar-lo. Era l’any 1977. “Curi­o­sa­ment vaig aca­bar, el 2017, amb la mateixa sen­sació quan algu­nes per­so­nes volien con­tro­lar tot allò que sor­tia per la pan­ta­lla en el moment àlgid del procés.” Així de net, així de clar i així de cru ho escriu en la carta amb què s’aco­mi­ada de 37 anys a TV3, on ha diri­git els pro­gra­mes 30 minuts, Sense Ficció i 60 minuts. Al prin­cipi i al final d’una vida dedi­cada al peri­o­disme, detecta la mateixa fal·lera del poder esta­blert per gra­pe­jar la infor­mació, per cen­su­rar-la, per con­di­ci­o­nar-la, per diri­gir-la. Sap greu, però és cert. Les noves gene­ra­ci­ons han sofis­ti­cat i pro­fes­si­o­na­lit­zat molt els sis­te­mes de la cen­sura, però han millo­rat poc en qua­li­tat de la lli­ber­tat d’expressió. Sal­vat ho per­so­ni­fica en els diri­gents del procés, i aquesta deu ser la seva experiència, però és trans­ver­sal al poder. Tècni­ques, tàcti­ques i for­mes dife­rents segons les orga­nit­za­ci­ons i segons els pro­ta­go­nis­tes. Menys bar­ro­ers que aquells ajun­ta­ments que sor­tien del fran­quisme, però amb la mateixa música de fons. Un gran tema per a un 60 minuts.