Mitificació

Quan va morir Jean-Luc Godard, dos dia­ris espa­nyols de pes van publi­car arti­cles de per­so­nes que, de manera pràcti­ca­ment lite­ral, es caga­ven en l’obra d’un direc­tor que va can­viar el cinema per sem­pre més exer­cint una influència inqüesti­o­na­ble. Fa pocs dies, a Sant Sebastià, em vaig tro­bar amb un amic que col·labora a Cahi­ers du Cinéma que em va infor­mar que la revista pre­pa­rava un número espe­cial dedi­cat a Godard: cent pàgines que ja han sor­tit publi­ca­des i en les quals, entre molts altres tex­tos, hi ha arti­cles d’home­natge de direc­tors, com ara Scor­sese, Carax i Jar­musch; entre­vis­tes amb amics i col·labo­ra­dors del cine­asta, com ara Isa­be­lle Hup­pert i Luc Mou­llet; cor­res­pondència inèdita amb Rivette i Res­nais. Cent pàgines que cele­bren el cinema de Godard.

El meu amic va comen­tar-me que és difícil que surti a França un text que posi Godard en qüestió: si passa, cru­ci­fi­quen a qui ho ha escrit. Ho con­si­dera una miti­fi­cació en con­tra de l’espe­rit del cine­asta: la seva obra con­vida a ser dis­cu­tida, tal com va fer ell mateix, pen­sant i repen­sant les for­mes de fer cinema. Hi va afe­gir que, per exem­ple, sem­bla que no es pugui dir res sobre la misogínia de Godard, que, en les seves mera­ve­llo­ses pel·lícules dels anys 60, mos­tra les dones com una mena de nines i a la vegada fem­mes fata­les sem­pre dis­po­sa­des a la traïció. Jo li vaig pre­gun­tar si això no és perquè a França la crítica cine­ma­togràfica encara està domi­nada per homes que ni s’ado­nen de la misogínia de Godard ni pot­ser de la pròpia. Em va con­tes­tar que és pos­si­ble. En tot cas, tant ell com jo reco­nei­xem abso­lu­ta­ment el valor de l’obra de Godard: allò que s’admira també es pot qüesti­o­nar, rao­na­da­ment, sense poca-sol­ta­des.