No ho entendríem

Ja podem fer conya del des­ga­vell polític que impera al Regne Unit, les intri­gues shakes­pe­a­ri­a­nes i la capa­ci­tat dels tories d’esbu­de­llar-se tots sols, que a Cata­lu­nya no anem pas endar­re­rits. També nosal­tres en sabem un niu, de llui­tes intes­ti­nes i de mal­ba­ra­tar majo­ries par­la­mentàries. A Liz Truss, la pri­mera minis­tra britànica, els mer­cats li han esme­nat la plana de dalt a baix i l’han obli­gat a rees­criure un pro­jecte de pres­su­pos­tos que anava con­tra tota la lògica del moment, abai­xant els impos­tos –sobre­tot a les ren­des més altes– quan no toca. A Cata­lu­nya també peri­llen els comp­tes, encara que, en aquest cas, per motius ben dife­rents. El govern d’ERC, ara en mino­ria, inten­tarà bus­car suports per tirar-los enda­vant i, si no els troba, el pre­si­dent Ara­gonès ha obert la porta a pror­ro­gar-los sense que l’escut social que incor­po­ren, diu, quedi afec­tat. Difícil de defen­sar tenint en compte que els nous pres­su­pos­tos pre­ve­uen un aug­ment de 3.000 mili­ons d’euros en des­pesa social i que, atenció!, 1 de cada 4 cata­lans viuen en risc d’exclusió. Es poden fer totes les con­si­de­ra­ci­ons que es vul­guin, però si els números s’aca­ben pror­ro­gant, jo em quedo amb el que ha dit Fran­cina Alsina, pre­si­denta de la Taula del Ter­cer Sec­tor: “La gent no ho entendríem.”