El tòpic dels tòpics

No d’una manera fixa, però sí que de tant en tant des­tino aquesta columna a mirar de com­ba­tre tòpics, ente­sos com a expres­si­ons tri­vi­als empra­des sis­temàtica­ment, que envol­ten l’inde­pen­den­tisme i que s’han assu­mit, pel meu gust, massa a la lleu­gera. Alguns exem­ples? l’inde­pen­den­tisme no naci­o­na­lista, cal expres­sar-nos en cas­tellà per sumar volun­tats a la causa, l’inde­pen­den­tisme ha de sumar amb l’esquerra espa­nyola per evi­tar que vin­gui la dreta perquè l’esquerra és millor, etcètera. N’hi ha molts més, que ja ani­rem qüesti­o­nant. Però si n’hi ha un que és l’esco­llit entre tots els tòpics, sobre­tot perquè es fa ser­vir tant des de fora l’inde­pen­den­tisme com des de dins, és que el procés s’ha aca­bat. No hi estic d’acord. Ja que per alguna cosa se li diu procés, és a dir, una suc­cessió de fases o interac­ci­ons que es carac­te­rit­zen per un tret comú o una direcció deter­mi­nada. Després de la inter­rupció forçada de la fase política som en la fase jurídica i repres­siva. Que depèn de com evo­lu­ci­oni ine­xo­ra­ble­ment con­duirà, de nou, a una fase de reacció social i aquesta, altre cop, a una fase política. Per això hi ha tants interes­sats fora de l’inde­pen­den­tisme a dir que el procés s’ha aca­bat. No entenc tant els que ho diuen des de dins, ja que si el que volen és pro­cla­mar la inde­pendència tenir obert aquest procés sem­bla el més indi­cat. Altra cosa és com va aca­bar la fase política d’aquest procés o com de desa­ni­ma­des estan les bases. Però en un con­flicte naci­o­nal com el nos­tre res no s’acaba per impo­sició d’una de les parts. Fins i tot en l’exer­cici uni­la­te­ral, que jo con­si­dero del tot legítim, hi ha d’haver final­ment algun tipus de reco­nei­xe­ment, si més no d’altres actors. I, que jo sàpiga, a Cata­lu­nya no s’ha acor­dat cap tipus de renúncia a la volun­tat d’esde­ve­nir un estat de la UE. No s’ha votat per majo­ria de la població una pro­posta de l’estat per la qual els cata­lans renun­cien a l’auto­de­ter­mi­nació, etcètera. Això segueix ben viu. Per­sistència. I no cai­guem de nou en l’error de seguir un altre d’aquests tòpics com el tenim pressa ni en el desànim.