IA versus IH

El debat al vol­tant dels perills que s’albi­ren en la intel·ligència arti­fi­cial no és com el d’altres revo­lu­ci­ons tec­nològiques: la roda, la impremta, la màquina de vapor i inter­net es plan­te­ja­ven rep­tes a escala humana, van pro­pi­ciar un crei­xe­ment expo­nen­cial de la huma­ni­tat, de les seves con­di­ci­ons de vida i del seu conei­xe­ment de la rea­li­tat, i van gene­rar alhora pro­ble­mes que esde­vin­gue­ren opor­tu­ni­tats: amb la roda pro­li­ferà la població, però també s’orga­nitzà el poder; amb la impremta les guer­res de religió van ser el revés nega­tiu d’una inne­ga­ble demo­cra­tit­zació del conei­xe­ment; la màquina de vapor va des­truir fei­nes però en va gene­rar mol­tes i va con­so­li­dar unes estruc­tu­res polítiques, les de l’Estat, que fins ara han pro­ta­go­nit­zat l’ordre mun­dial; i inter­net ha supo­sat la des­trucció gai­rebé com­pleta del dret a la inti­mi­tat, però ha permès resol­dre el repte de l’espai en l’accés al conei­xe­ment. No és pos­si­ble, per tant, uti­lit­zar a pri­ori cate­go­ries morals per qua­li­fi­car els avenços actu­als i en qual­se­vol d’ells es repro­du­eix la tensió entre goril·les (a la caça de l’opor­tu­ni­tat) i bono­bos (pre­o­cu­pats pel benes­tar de la resta) i entre els qui tenen el poder i els que s’hi sot­me­ten.

Però IA és UNA altra cosa, i espero que no s’enten­gui en sen­tit apo­calíptic. Les opor­tu­ni­tats que ofe­reix la intel·ligència arti­fi­cial són de la mateixa dimensió, enorme, que els seus perills, perquè res és de franc, i si la pre­tensió última és que la màquina sigui com­pe­tent per fer-ho tot (des d’una sim­fo­nia fins a una truita de pata­tes), tot abasta massa. Aquesta vegada l’avenç des­truirà més feina de la que pugui crear. I si la foto, el poema, l’escrip­tura nota­rial, la sentència, l’arti­cle de diari, l’ope­ració quirúrgica, el pilo­tatge de qual­se­vol nau, l’assistència fisi­o­te­rapèutica, l’asses­so­ra­ment fis­cal, la classe ocur­rent, l’ava­lu­ació de capa­ci­tats i com­petències, la fabri­cació de lleis i la pri­o­rit­zació d’objec­tius els resol millor la màquina que nosal­tres, ¿quin sen­tit tenen la recent vaga de lle­trats de l’admi­nis­tració de justícia o les que arri­ben orga­nit­za­des per ofi­ci­als o jut­ges? ¿De què es podran quei­xar els anes­te­sis­tes, els brokers de la borsa, els maqui­lla­dors o tots els experts de l’audi­o­vi­sual?

Molta gent desitja tre­ba­llar menys, però de seguida recor­dem que estar a l’atur, fins i tot cobrant, en gene­ral ali­ena. Quan ja ningú en edat de fer-ho tre­ba­lli, quan tot siguin vacan­ces, ¿serem capaços de sen­tir-nos feliços, sols espe­rant cada cert període una renda uni­ver­sal pro­ducte de la nos­tra apor­tació de dades al sis­tema, amb què pagar l’oci i altres béns de con­sum, prèvia­ment fabri­cats i oferts gràcies a aquesta infor­mació? I aquesta cadena entre renda-pinso i con­sum per a l’empresa, qui la regu­larà i com? Aquests dies se cele­bren a Bar­ce­lona a la vegada un congrés sobre la feina del futur i un altre sobre el paper que pugui/hagi de tenir la IA en la cre­a­ti­vi­tat artística. No és casual, i si el pri­mer es pre­gunta, entre altres coses, pel tipus de pacte que s’hagi d’esta­blir entre els que tenen el poder (qui seran?) i els que el supor­ten, al segon esta­ven deba­tent si som o no més cre­a­tius que un robot que aprèn.

Refle­xi­ons del pas­sat, pen­sa­des en clau nou­cen­tista, obli­dant els teòrics de les ciències soci­als l’adver­ti­ment que els científics (els de debò) estan fent. Això no és una broma, ni un reflex del pas­sat, ni un cavall que es pugui domar amb més o menys paciència. El salt quàntic que sig­ni­fica que aquesta IA apren­gui obliga a plan­te­jar-se si la intuïció no és una acu­mu­lació de dades amb res­posta automàtica i si no ho pot aca­bar fent millor qui no pot tenir cap malal­tia cog­ni­tiva.

Men­tres­tant, ni nosal­tres ni els nos­tres invents no hem estat capaços de resol­dre les pre­gun­tes eter­nes sobre el sen­tit de la vida, l’angoixa exis­ten­cial o la feli­ci­tat. En entorns de contínua millora mate­rial tor­nen les ona­des de suïcidis, la queixa cons­tant, els tras­torns ali­men­ta­ris, la depressió. El labo­ra­tori A-Lab, a la Uni­ver­si­tat de Berke­ley, inves­tiga sobre nous mate­ri­als per a pla­ques solars més efi­ci­ents o bate­ries que no neces­si­tin metalls rars gai­rebé sense super­visió humana les 24 hores del dia, cen­tu­pli­cant la capa­ci­tat d’altres labo­ra­to­ris. Si a la màquina ja no li cal l’humà per fun­ci­o­nar, qui asse­gura que no es con­venci de pres­cin­dir-ne per a tot? On és el dic de con­tenció i com sabrem fins quan serem capaços de posar-lo? Si per­dem de vista el paper sagrat que repre­sen­tem en la cre­ació i la Trans­cendència que ho ha fet pos­si­ble, sens dubte que IA gua­nyarà la par­tida a IH.