Instint de supervivència

Segueixo donant vol­tes a la neces­si­tat de reco­llir en algun lloc totes les pre­dic­ci­ons falli­des per aju­dar-nos a rela­ti­vit­zar l’apa­rent infal·libi­li­tat dels antics i els nous pro­fe­tes. Seria com una mena d’obser­va­tori –sí, un més; però aquest aju­da­ria a veure els que no fan falta– que ens recordés totes les cri­sis que no s’han esde­vin­gut, les andròmines que no han domi­nat el món o els pla­ne­tes que no hem habi­tat. Mirant enrere, de vega­des sem­bla que han encer­tat més en la pros­pec­tiva del futur novel·lis­tes com ara Jules Verne que grans ins­ti­tu­ci­ons acadèmiques. L’objec­tiu d’aquest cen­tre de memòria no seria l’escarni o la mofa, ni bus­ca­ria desa­cre­di­tar els que hon­ra­da­ment van com­par­tir els seus conei­xe­ments i es van aven­tu­rar a donar-los una pro­jecció en el temps. No. Tan sols mira­ria de posar en comú una màxima cons­truc­tiva que asse­gura que s’aprèn més dels erros que dels encerts.

Mirant enrere pot­ser des­co­briríem que no tots els augu­ris van estar sem­pre exempts d’intenció, ja sigui per pre­ju­di­cis o per interes­sos. I tenir-ne més consciència ens per­me­tria recu­pe­rar un cert con­trol sobre el nos­tre propi futur i no estar sot­me­sos a la tira­nia del qui té la capa­ci­tat d’uti­lit­zar les nos­tres il·lusi­ons i els nos­tres temors per res­ta­blir una mena de tira­nia emo­ci­o­nal. Els últims segles, i molt més els últims anys, els grans can­vis soci­als han vin­gut impul­sats per l’evo­lució de la tec­no­lo­gia. Una advertència: no tot el que s’ha inven­tat ha estat econòmica­ment i indus­tri­al­ment via­ble ni soci­al­ment accep­tat. I una cons­ta­tació: en molts casos les trans­for­ma­ci­ons que ha pro­vo­cat la tec­no­lo­gia no s’havien pre­vist. En un moment de des­con­cert com l’actual, l’última pre­o­cu­pació que ha sal­tat als titu­lars dels dia­ris afecta, i no és poca cosa, el fet de si el desen­vo­lu­pa­ment de l’ano­me­nada intel·ligència arti­fi­cial posa en risc el nos­tre futur com a espècie.

Els experts no fan una des­cripció coin­ci­dent sobre tot el que pot fer la IA i encara menys sobre el seu poten­cial. Els pri­mers tre­balls sobre intel·ligència arti­fi­cial són de la pri­mera mei­tat del segle pas­sat. Un salt sig­ni­fi­ca­tiu es pro­du­eix a finals del s. XX amb l’incre­ment de la capa­ci­tat de pro­ces­sar dades, i un altre més gran –en la mateixa línia–, a prin­ci­pis d’aquest segle vin­cu­lat amb la com­pu­ta­dora cog­ni­tiva Wat­son d’IBM. És fàcil tro­bar entre­vis­tes i decla­ra­ci­ons dels inves­ti­ga­dors que tre­ba­lla­ven en IA en aquells moments afir­mant que neces­sitàvem la nova tec­no­lo­gia per sobre­viure. Avui la veu que res­sona a tot el món és la d’un dels pio­ners de la IA, Geof­frey Hin­ton, després que ha dei­xat Goo­gle per poder par­lar amb més lli­ber­tat –ha dit ell mateix– sobre els ris­cos que genera la mala uti­lit­zació de la intel·ligència arti­fi­cial. Hin­ton asse­gura que ben aviat no podrem saber què és veri­tat i que no tri­ga­rem gaire a crear màqui­nes que seran més intel·ligents que les per­so­nes. Mesos abans, l’influ­ent Was­hing­ton Post va publi­car un arti­cle en el qual con­si­de­rava que no era necessària no tan sols la mala fe i que ens estàvem acos­tant a la pos­si­bi­li­tat que un acci­dent fes des­a­parèixer la huma­ni­tat.

Els temors apo­calíptics són tan antics com la mateixa huma­ni­tat. Tenen un com­po­nent antro­pològic. La por és un meca­nisme vital que activa l’ins­tint de super­vivència. L’un i l’altre s’expres­sen en dife­rents indi­vi­dus sense que hi hagi una relació directa amb el seu nivell d’intel·ligència. For­men una rea­li­tat ins­tin­tiva. I els ins­tints no tenen una dimensió tec­nològica. No és un plan­te­ja­ment teòric allu­nyat de l’experiència: quants pares, en mirar els seus fills, pen­sen que se’n sor­tirà millor el més espa­vi­lat que el més intel·ligent.

I la veri­tat? Resulta espe­rançador que en el punt més àlgid del rela­ti­visme algú es pre­o­cupi per la veri­tat. La publi­cació de foto­gra­fies que no reflec­tei­xen res que mai hagi pas­sat, que han estat cre­a­des amb intel·ligència arti­fi­cial, és el que ha permès a molta gent tenir una per­cepció directa dels ris­cos que genera la nova tec­no­lo­gia. Però si el dubte sobre la vera­ci­tat d’una imatge ens portés a estar més pen­dents de la cre­di­bi­li­tat del que l’ha cap­tat o del que la difon, hauríem fet un pas molt impor­tant cap a la cor­res­pon­sa­bi­li­tat de tots. El que ens posa en risc indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment és renun­ciar-hi. Sem­pre hi ha hagut qui no ha vol­gut escol­tar fets certs i men­ti­des amb massa públic dis­po­sat a creure-les. Cal espa­vi­lar-se, que és una reacció pròpia­ment humana.