Un tros de fusta per cremar

La nit més curta de l’any, la nit del foc, la nit de les brui­xes, la revet­lla per arri­bar a Sant Joan, la Diada Naci­o­nal dels Països Cata­lans. Avui és un dia d’il·lusió, un labo­ra­ble amb aire de fes­tiu perquè pro­met festa i gresca, sobre­tot als més joves. És la cele­bració del sols­tici d’estiu, mil·lenària, que després el cris­ti­a­nisme va recon­ver­tir en la com­me­mo­ració del nai­xe­ment del Bap­tista. Però ha estat tra­di­ci­o­nal­ment una nit fes­tiva on es ren­deix culte al foc, cele­brant l’allar­ga­ment del dia. És dia de foc puri­fi­ca­dor, d’her­bes reme­ie­res, de banys de mit­ja­nit, de cançons, de ball, de coca de Sant Joan, de ritu­als màgics que cadascú s’adapta al que vol i pot. Les fla­mes de les fogue­res allu­nyen i espan­ten éssers ima­gi­na­ris, diuen les lle­gen­des. Altres inter­pre­ten que al ser el dia més allu­nyat de Nadal, un dia dedi­cat a Déu, és el dia­ble el que avui pren la ini­ci­a­tiva. En tot cas, una nit fes­tiva, nos­trada, lli­gada als Països Cata­lans i a la tra­dició del foc.

Recordo amb nostàlgia les pri­me­res revet­lles de Sant Joan que guardo a la memòria. Els veïns de les hor­tes es tro­ba­ven al vol­tant d’una gran foguera. Una foguera que havia cres­cut els dar­rers dies, amb tot d’estris que es reco­llien de les diver­ses cases de pagès. Mobles, canyes velles, tot anava a una foguera que s’ence­nia amb l’exper­tesa dels que ho han fet tota la vida, sense neces­si­tat d’acce­le­rants ni vigilància (i encara menys permís) dels bom­bers, que de fet pocs n’hi havia. Han pas­sat els anys. Després de la gran foguera de casa, vaig viure d’ado­les­cent altres fogue­res de barri. Si fa no fa era igual la manera de cons­truir-les, però hi havia pica­res­ques i els d’un barri fur­ta­ven fusta i mobles dels del barri veí. No sabíem el que celebràvem i amb la modèstia d’aquells temps passàvem una bona estona i sem­pre hi havia un tros de coca al final. També algun petard i coet, no pas gai­res.

Tot ha can­viat. Les nor­ma­ti­ves impe­ren i allò que abans era nor­mal ara no pot ser-ho. Fins i tot les fes­tes estan orga­nit­za­des des de les ins­ti­tu­ci­ons, sem­bla, i per això pot­ser han per­dut la innocència. El 1955 un excur­si­o­nista de la Cata­lu­nya Nord va començar a popu­la­rit­zar el foc por­tat del Canigó. I onze anys després es va començar a dis­tri­buir i es van crear noves tra­di­ci­ons. Ja ho diu la dita: “Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l’any.”

Recordo les pri­me­res revet­lles d’ado­les­cents, a la pis­cina de Girona. Nits de festa, veient sor­tir el sol, no sem­pre al cantó d’una noieta com can­tava en Ser­rat a Fiesta, i hem tin­gut la sort que de grans ens passés alguna vegada. De Ser­rat recordo Per Sant Joan: “Lla­vors un tros de fusta era un tre­sor, / amb una taula vella ja érem rics. / Pels car­rers i les pla­ces / anàvem de casa en casa / per fer-ho cre­mat tot / aque­lla nit de Sant Joan.” La revet­lla per excel·lència, ara que s’han per­dut les de Sant Pere i Sant Jaume. La nit que ens van can­tar Ser­rat i Jaume Sisa: “La nit de Sant Joan és nit d’ale­gria, / estre­llat de flors, l’estiu ens arriba.” Una nit curta, una festa llarga, records de joven­tut que no tor­na­ran. “Doneu-me xam­pany”, cri­dava Sisa. “Doneu-me un tros de fusta per cre­mar”, dema­nava el poeta Ser­rat abans d’aca­bar invo­cant: “No vull sen­tir-me vell aquesta nit!”