Rufián i el que val

L’ aritmètica elec­to­ral que surt de les elec­ci­ons d’ahir deixa a Espa­nya un pano­rama ben galdós i ridi­cu­litza l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal, les seves lliçons de poli­ticòlegs i comu­nicòlegs, les seves tàcti­ques i estratègies, les seves llui­tes per l’hege­mo­nia i les seves geni­a­li­tats. Després del des­as­tre de les muni­ci­pals alguns can­di­dats locals van pre­sen­tar la dimissió, però els res­pon­sa­bles del des­as­tre ni van par­pe­lle­jar. Ahir, a part de les qua­tre parau­les bui­des que s’han de dir, tam­poc es va veure ni sen­tir cap acte de con­trició i molt menys cap propòsit d’esmena, i això que els números fan autèntica basarda i no tenen excusa. Hi han dei­xat uns set-cents mil vots del milió sis-cents mil que havien tin­gut el 2019, és a dir, que n’han per­dut cap a un 42%. Dels vint-i-tres dipu­tats que tenien al Congrés (13-8-2) s’han que­dat amb catorze i la CUP no ha entrat, és a dir, que n’han per­dut el 40%. I si entre tots tres havien acon­se­guit el 42,60% dels vots eme­sos el 2019, ara s’han que­dat en el 27,11%, o sigui, que han trans­va­sat quinze punts cap a la com­petència, en aquest cas cap a l’espa­nyo­lisme. Així de patètic. El 40% dels dipu­tats, 15 punts de per­cen­tatge de vots i 700.000 elec­tors. Rufián, que repe­tia com a gran gua­nya­dor de la nit després de l’èxit a Santa Coloma, ho troba un resul­tat històric i ja parla estil Rajoy. “Es de par­tit gran valo­rar allò que tens. En política pràcti­ca­ment mai no ets el que tens, sinó el que val el que tens.”