mirades
Jordi Grau
Com aprendre a tractar la llana
La Laia Aguilà Zueras (Barcelona, 1972) estudiava veterinària i tenia vint-i-un anys però no acabava d’estar satisfeta de la vida que portava a la ciutat. Ella explica que l’atreia l’autoconsum, és a dir l’aprofitament de l’entorn, el fet de cultivar un hort, tenir bestiar, i va decidir fer el pas i anar a viure a un mas que els van ensenyar i que la va enamorar. El Clot de la Mora, al Tagamanent, al mig del Montseny. Allà va anar amb el seu company i allà han criat els seus cinc fills, a qui dedica el llibre de què parlem avui.
Edicions Sidillà, és a dir la Judit Pujadó i en Xavier Cortadellas, van decidir crear aquesta editorial que porta el nom de l’indret que les arenes del Ter colgaven periòdicament i del qual només queda la ruïna visible de l’església de Sant Romà. D’Edicions Sidillà n’escriurem un altre dia per la bona feina que fa i pels llibres que publica i defensa. Un d’ells és Tornar a la llana, que ha escrit Laia Aguilà i que va publicar Sidillà a la seva col·lecció La Talaia. Tornar a la llana porta per subtítol Manuel pràctic per aprendre a tractar-la, a tintar-la i a teixir-la, amb la qual cosa queda ben clara la pretensió d’aquest llibre de 126 pàgines, totes elles dedicades a explicar-ho. El llibre porta unes il·lustracions de Judit Romà que contribueixen a fer-lo encara més interessant.
La llana havia format part de la nostra vida. En hi vestíem, hi dormíem en matalassos i s’utilitzava per a mil coses. Però l’aparició de la fibra sintètica la va relegar i la llana ha acabat convertint-se en un residu dels que no se’n sap què fer. En alguns casos els pastors paguen fins i tot perquè se l’emportin. Tot això ho vol revertir la Laia, no només amb el seu llibre, sinó practicant amb l’exemple.
La llana havia estat una de les primeres matèries que els humans vam fer servir per abrigar-nos. La llana procedeix de l’esquila d’ovelles de diverses races i era molt apreciada perquè té unes qualitats que la feien imbatible. És resistent a l’aigua i és ignífuga, o sigui resistent al foc. I ha servit per a moltes coses. L’han cardat i filat per fer-ne peces de vestir i objectes per a la llar. Se n’han fet bufandes, barrets, escalfadors, flassades, mantellines i estores. I fent-ne feltre, estores, testos i draps. Amb la industrialització tot ha estat substituït per productes sintètics.
La Laia creu que la llana “acabarà trobant el seu lloc al mercat”. Per això està al darrere de l’impuls de l’Ajuntament de Tagamanent per construir la que seria l’única planta de processament de llana a Catalunya. N’hi ha una a Palència i també a Portugal i a França. L’autora ho explica clarament: “La llana és material biodegradable, ignífug, aïllant, transpirable, absorbeix la humitat i té una llarga durada.” I creu que pot tenir nous usos: com a aïllant tèrmic i acústic, i com a substitutiu dels plàstics que poblen camps i hortes. I també es pot convertir en fertilitzant. La Laia ens insta a tornar a la llana i explica com fer-ho i que cal fer-ho perquè, encara que la cabana ovina s’hagi reduït a la meitat, cal esquilar les ovelles, no per la calor, sinó per temes de mobilitat, de neteja i també de procreació. Un llibre útil, necessari i entretingut. Un altre encert d’Edicions Sidillà.
