Conquesta de l’Amazònia

Els mapes antics del Perú no saben què fer amb les regi­ons ori­en­tals del país. Fins a finals del segle XIX, aquesta era una regió selvàtica, inhòspita, inco­mu­ni­cada i que con­vida a l’explo­ració científica i a les mis­si­ons evan­ge­lit­za­do­res i comer­ci­als. La història de l’empre­sari i explo­ra­dor Car­los Fermín Fitz­car­rald (1862-1897) bar­reja progrés, abús i violència de manera exem­plar. Fun­da­dor de la capi­tal de la regió de Madre de Dios, la seva vida de som­nis i exces­sos és tan sor­pre­nent com pre­vi­si­ble el seu ràpid final. Tan­ma­teix, el seu nom encara ser­veix per posar nom a esco­les, car­rers i dis­tric­tes d’aquesta regió amazònica. L’ideal colo­nial s’estén fins ben entrat el segle XX. També en aquesta època hi tro­bem per­so­nat­ges que com­bi­nen la vocació altru­ista i civi­lit­za­dora, les pràcti­ques explo­ta­do­res i anhels comer­ci­als des­me­su­rats que, molt de tant en tant, aca­ba­ran en revolta o incendi. En una època com l’actual, en plena onada glo­bal de cor­recció política i en un país on els locals són majo­ritària­ment mar­rons, no deixa de sor­pren­dre veure en els murs de les esco­les les imat­ges dels antics colons. Al seu cos­tat, el clixé de l’arri­bada de Cristòfor Colom a Amèrica i dos aborígens age­no­llats.

L’estadística ens diu que Madre de Dios té tres cops la mida de Cata­lu­nya però que tot just té 185.000 habi­tants cen­sats. De fet, ningú no sap real­ment quanta gent hi viu. Els dar­rers anys la població s’ha mul­ti­pli­cat amb gent de les províncies andi­nes o de Lima. Les comu­ni­tats nati­ves, amb llen­gua pròpia, es veuen des­plaçades, ama­guen els seus orígens i dei­xen de trans­me­tre la llen­gua als fills. La regió viu la dar­rera gran onada minera, que aquest cop beu de la incer­tesa econòmica glo­bal i de l’aug­ment del preu de l’or. L’auge miner té aquí dues mani­fes­ta­ci­ons. La mine­ria aurífera en rius, for­mal­ment pro­hi­bida. I la que par­teix de la des­fo­res­tació de la regió: igual­ment qüesti­o­nada però que és accep­tada com a mal menor. En un estat que res no et dona i del que res espe­res, l’espe­rit de super­vivència s’observa en la presència d’insos­pi­tats ginys de fusta cons­truïts a les ribes del riu. Dra­gues arte­sa­nals equi­pa­des de moto­rets elèctrics fil­tren aigua a la vista de tot­hom. L’alta­ment con­ta­mi­nant mer­curi líquid i una mica de sort han de per­me­tre que la sorra mos­tri les lla­vors d’or ama­ga­des a la sorra.

El còctel d’afany de lucre, ignorància de l’impacte sobre la salut i el medi ambi­ent, la manca d’arre­la­ment al ter­ri­tori dels nou­vin­guts i uns deu mili­ons de peru­ans en situ­ació de pobresa ser­vei­xen doncs per expo­sar el perquè de tot ple­gat. Si les grans empre­ses inter­na­ci­o­nals poden explo­tar els nos­tres ter­renys, diuen, per què no nosal­tres? L’argu­ment del capi­ta­lisme popu­lar no deixa de bri­llar en la seva sim­pli­ci­tat. El gover­na­dor i l’únic con­gres­sista de la regió al congrés, tots dos impu­tats per delic­tes vin­cu­lats a la mine­ria il·legal, també domi­nen el voca­bu­lari econòmic. Es quei­xen de l’aban­do­na­ment per part de les auto­ri­tats cen­trals. Hi subrat­llen la falta d’infra­es­truc­tu­res, d’incen­tius per als empre­ne­dors. També es quei­xen de la vora­ci­tat fis­cal de la Sunat, l’agència tri­butària esta­tal, que cas­tiga els intents de for­ma­lit­zació de la mine­ria arte­sa­nal i que ja aplega el 75% del total de les explo­ta­ci­ons mine­res.

‘La Pampa’, la pel·lícula pre­mi­ada que es pro­jecta a Lima, va més enllà i exposa com el des­go­vern miner a la regió ali­menta nego­cis paral·lels, nar­cotràfic, bars i prostíbuls, que són la façana d’altres pla­gues com la pros­ti­tució infan­til. Migra­ci­ons i cor­rup­te­les, sec­tors econòmics sen­cers apa­rei­xen o s’enfon­sen a l’albir dels girs de l’eco­no­mia mun­dial. Final­ment, para­do­xal­ment, l’omni­pre­sent queixa per la cor­rupció i el mal govern acaba con­vi­vint amb les boti­gues de com­pra i venda d’or il·legal. De les cin­quanta que tro­bes al mer­cat, diuen, tot just tres accep­ten fac­tura. El 70% dels diners que cir­cu­len pro­ve­nen de la mine­ria il·legal. Tot ple­gat pren la forma d’un gran gui­ri­gall en què és difícil capir on comença i on acaba la veri­tat, l’exa­ge­ració, el delicte medi ambi­en­tal o el pati­ment per­so­nal. Costa dis­tin­gir què és un eufe­misme i què una des­cripció fidel de la rea­li­tat. En aquest riu tèrbol i tem­pes­tiu alguns acti­vis­tes llui­ten con­tra cor­rent i s’enfron­ten als ele­fants. Com diria Terry Eagle­ton, no podem ser opti­mis­tes però sí obli­gar-nos a com­par­tir l’espe­rança dels qui actuen per can­viar les coses.