Ja és (gairebé) aquí?

L’his­to­ri­a­dor Joan Escu­lies va publi­car el 2022 la bio­gra­fia Tar­ra­de­llas, una certa idea de Cata­lu­nya. Un fresc de 1.000 pàgines, interes­sant de lle­gir en el con­text actual, perquè el lec­tor no podrà evi­tar veure paral·lelis­mes. Perquè, mal­grat que els con­tex­tos i els per­so­nat­ges són dife­rents, tant a finals dels setanta com ara mateix, hi ha un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a l’exili i una situ­ació política a Espa­nya la solució de la qual passa per aquest exili. Hi ha con­clu­si­ons més inter­pre­ta­ti­ves, però n’hi ha una que em sem­bla evi­dent: el final d’aquest exili arriba quan hi ha algú a Espa­nya, a l’Espa­nya del poder, que hi veu una opor­tu­ni­tat. D’aquesta manera, si a Adolfo Suárez li va interes­sar el retorn de Josep Tar­ra­de­llas per fre­nar una victòria del soci­a­lisme i el comu­nisme, a Pedro Sánchez li interessa una solució per a Car­les Puig­de­mont perquè el neces­sita per gover­nar, per evi­tar una victòria de la dreta i l’extrema dreta com a ele­ment secun­dari. Si dins dels càlculs també hi ha la vola­dura con­tro­lada de l’inde­pen­den­tisme, ja em sem­bla més inter­pre­ta­tiu. Hi ha un altre paral·lelisme històric: la bata­lla entre l’exili i l’inte­rior. El vam veure en el cas de Tar­ra­de­llas, sobre­tot amb Jordi Pujol. I el veiem ara amb Puig­de­mont, sobre­tot amb Oriol Jun­que­ras, sal­vant totes les distàncies. Però és evi­dent que Tar­ra­de­llas cor­ria el risc de ser obli­dat i arra­co­nat i que aquest era un risc que també cor­ria Puig­de­mont, com s’ha anat veient ens els resul­tats elec­to­rals. Una altra evidència històrica: abans del “ja soc aquí”, Tar­ra­de­llas va pas­sar per Madrid. I una segona cosa. Suárez comença l’ope­ració Tar­ra­de­llas com una ope­ració d’estat i l’acaba com una ope­ració par­ti­dista. Si l’ope­ració Puig­de­mont es fa per aritmètica amb la que ha començat serà una cosa. Si s’acaba con­ver­tint en una ope­ració d’estat, en serà una altra de molt dife­rent.