11-S: no seguem res!

“Yo no odio el catalán. Me encanta. Es una len­gua bucólica y rural que me recu­erda a los pas­tor­ci­llos de Ovi­dio con sus flau­ti­nes y sus hor­ta­li­zas jugo­sas. Pero la uso para lo que sirve y según sus posi­bi­li­da­des. Eso no es odiar.” Qui escriu això és Ángel Esco­lano, advo­cat, pre­si­dent de Con­vivència Cívica Cata­lana. No per­drem gens de temps a valo­rar ni la mala llet ni la solvència intel·lec­tual d’aquest tipus. El que importa de debò és ado­nar-nos que ja ens tenen on volien: en un procés d’occi­ta­nit­zació que els colons espe­ren cul­mi­nar ben aviat. Visi­tant Occitània, molts hem com­pro­vat la ver­go­nya i la manca de punt d’honor que sent gran part de la població envers la pròpia llen­gua. Un patuès, en diuen els fran­ce­sos. Una parla (ja ni llen­gua) de pas­tors de vaques, sense història ni pres­tigi lite­rari, els han incul­cat. Bé, a això ha dut la bon­ho­mia dels nos­tres ger­mans cul­tu­rals. Un poble que canta, com a himne, a un “auce­llon dejós ma fenes­tra” que cerca amo­re­tes més enllà de les mun­ta­nyes, ja em diràs com s’ha d’aca­rar a la jaco­bina mala bava dels fran­ce­sos. Lli­risme, vet-ho aquí. S’han que­dat sense història, sense lite­ra­tura, sense llen­gua i sense iden­ti­tat, oi? Doncs pot­ser que n’apren­guem. Con­tra la indigència intel·lec­tual dels nos­tres colons, no ser­vei­xen peda­go­gies ni bran­dar cap raó moral. El que cal és abs­treure-se’n, iso­lar-se, fer-se una cam­pana de vidre i esforç, molt d’esforç i dis­ci­plina per esca­par de la nos­tra indigència (que també en tenim!) i retor­nar la llen­gua al pres­tigi lite­rari i de pen­sa­ment que havia gua­nyat. Men­tres­tant, quin remei, men­ta­li­tat de gueto: aïllar els nos­tres esco­lars de tot intent d’assi­mi­lació. Dues línies sepa­ra­des a primària i secundària. I a mesura que amb la revi­fa­lla de la nos­tra cul­tura l’orgull de poble i de nació retorni al jovent, gim­na­sos, molts gim­na­sos per mus­cu­lar. I rugbi, per pla­car atacs en equip. I arts mar­ci­als, per heure-se-les en pri­vat. Dilluns, dime­cres i diven­dres, Ovidi i alta cul­tura, és clar que sí. Però dimarts, dijous i dis­sab­tes, a ento­mar els colps sense fer el plo­ra­mi­ques i a tor­nar-los per par­tida doble. Que les gene­ra­ci­ons que pugen seguin cade­nes quan con­vin­gui fer-ho i que no es limi­tin a can­tar-ho amb veu ati­plada.