Dalí i dalís

L’ano­me­nada “fal­si­fi­cació” de les obres d’art és un feno­men molt interes­sant. El tema rea­pa­reix de tant en tant i ara torna a l’actu­a­li­tat amb motiu de l’arri­bada al jut­jat de Figue­res de vint-i-dues obres dali­ni­a­nes que no són de Dalí.

Ja fa mesos que el secre­tari del pin­tor denuncià l’existència d’aquests qua­dres, que van ser con­fis­cats en un esta­bli­ment d’anti­gui­tats; duen la sig­na­tura de Dalí, però no han estat pin­tats per ell. Ja n’havien venuts dos, per un milió de pes­se­tes cada un.

Tor­nem a la “fal­si­fi­cació”, que és un mot que s’uti­litza par­tint de la base que hi ha una fal­si­fi­cació de la sig­na­tura. D’acord. Però si accep­tem que la sig­na­tura és un “afe­git” i que una pin­tura és real­ment “la pin­tura”, pot­ser és més exacte par­lar d’“imi­tació”. Hi ha artis­tes que són capaços de fer unes obres que es poden con­fon­dre amb les d’altres artis­tes. Si les sig­nen amb el típic gar­got de Dalí són fal­si­fi­ca­dors. Si les sig­nen J. Puig o M.T. o si no les sig­nen, no són altra cosa que “pin­tors com en Dalí”.

Sem­bla que aquests qua­dres denun­ci­ats estan valo­rats en molts mili­ons de pes­se­tes, i el fet obliga a medi­tar. Valien aquests mili­ons si eren “dalís”. Què valen, ara? El mateix Dalí ha reco­ne­gut que “eren dig­nes de dur la seva sig­na­tura”. Ales­ho­res, què passa? ¿Que un qua­dre “tan bo” com un de Dalí, amb la seva pre­cisió tècnica, el seu trac­ta­ment del color, la pin­ze­llada, el tema, etc, només és real­ment “bo” si l’ha fet una deter­mi­nada per­sona?

El món de l’art resulta ter­ri­ble­ment con­ven­ci­o­nal, segu­ra­ment perquè l’ori­gi­na­li­tat és molt difícil, gai­rebé impos­si­ble, si donem al mot “ori­gi­na­li­tat” la seva dimensió més pro­funda: “L’escrip­tor ori­gi­nal no és aquell que no imita ningú”, diu Cha­te­au­bri­and, “sinó aquell que ningú no pot imi­tar”. Està demos­trat que tots els artis­tes són imi­ta­bles amb força èxit. Que la imi­tació es pro­du­eixi només depèn d’una con­si­de­ració econòmica, de si val la pena.

De fet, hi ha molts artis­tes –plàstics, lite­ra­ris, musi­cals– que s’imi­ten a ells matei­xos. Que suc­ces­si­va­ment es copien i es repro­du­ei­xen, ado­nant-se’n o sense ado­nar-se’n, amb bona fe o amb el propòsit d’explo­tar una fórmula que els dóna ren­di­ment. Al revés de l’imi­ta­dor d’obres d’altris, podríem dir que en aquest cas l’artista hi posa una sig­na­tura “autèntica”, però que és la cre­ació artística allò que ha estat “fal­si­fi­cat”.

El que no entenc d’en Dalí, tenint en compte que és un geni, és que si aquests qua­dres són dig­nes d’ell, com ha dit, en comp­tes de con­ti­nuar l’enre­nou judi­cial no es limiti a posar-hi la seva sig­na­tura i faci un negoci rodó.