Com dos mons

Ja hi ha hagut els pac­tes entre par­tits i la inves­ti­dura ja està enlles­tida. El PSOE se n’ha sor­tit. Si ERC i Junts se n’han sor­tit, no se sabrà fins que vagin pas­sant els dies perquè els soci­a­lis­tes no poden haver can­viat de sobte, no han pagat res per avançat i el com­pli­ment dels com­pro­mi­sos no ha estat mai el seu fort.

Men­tres­tant, l’Espa­nya no perifèrica està escla­tant perquè no només és molt majo­ritària­ment de dre­tes, reac­cionària i enyo­ra­dissa del fran­quisme, sinó que compta amb el suport –també majo­ri­tari– de jut­ges, poli­cies, mili­tars, orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als i tots els fun­ci­o­na­ris que albi­ren en la llei de l’amnis­tia el risc de que­dar en evidència, de per­dre pri­vi­le­gis o una pos­si­bi­li­tat que se’ls acabi la segu­re­tat de la mame­lla cata­lana en un futur. I s’esbu­de­llen entre ells, s’insul­ten, ocu­pen els car­rers de Madrid i exi­gei­xen una igual­tat que ja els agra­da­ria a molts cata­lans... Aquesta agres­si­vi­tat no es veu a Bar­ce­lona, on les discòrdies es reso­len de manera més sibil·lina i civi­lit­zada en les for­mes.

Els par­tits cata­lans veuen el sai­net, cadascú des de casa seva i mirant de reüll la casa dels veïns. No és el millor moment per estar divi­dits perquè l’enga­li­pada pot ser per a tot­hom, sigui del par­tit que sigui. Ara que han tin­gut a les mans les claus de la casa dels amos per uns dies, s’han sen­tit impor­tants; però, com a bons maso­vers, han pre­fe­rit aju­dar-los en lloc de pre­o­cu­par-se de l’estat deplo­ra­ble de casa seva i dels seus habi­tants, sot­me­sos a l’amenaça de l’incom­pli­ment dels pac­tes i del futur retorn al pas­sat més rònec. A la vista d’allò que s’esdevé al reino, la majo­ria dels cata­lans veuen que no són d’eixe món, que els fa ver­go­nya.

Pot­ser caldrà que pas­sin unes set­ma­nes –i que apa­re­guin nous lide­rat­ges– perquè s’ado­nin que són dos mons... paral·lels.