Com tractar les persones obeses

Les per­so­nes que patei­xen malal­ties reque­rei­xen trac­ta­ment, però aquest no es pot limi­tar a l’admi­nis­tració de medi­ca­ments, sinó que també ha de tenir molt en compte el tracte per­so­nal al paci­ent i el seu entorn vital. L’obe­si­tat és una malal­tia que afecta la fisi­o­lo­gia de la per­sona i també la seva estètica, i la per­cepció que té de si mateixa i la que tenen les per­so­nes que s’hi rela­ci­o­nen. Qui ja tin­gui una edat, pot recor­dar de l’escola primària o secundària les bro­mes, i fins i tot bur­les, que es dedi­ca­ven als com­panys que alguns desig­na­ven com “gor­di­tos relle­nos”. Malau­ra­da­ment això no ha can­viat gaire. Una enquesta esta­tal recent de la SEEDO (Soci­e­dad Española de Obe­si­dad) ha posat en relleu que tres de cada qua­tre adults amb obe­si­tat se sen­ten dis­cri­mi­nats a causa del seu pes, un 74% dels enques­tats cre­uen que la soci­e­tat dis­cri­mina les per­so­nes amb sobrepès o obe­si­tat, i una part pensa que les per­so­nes gras­ses tenen menys capa­ci­tat per ocu­par un càrrec direc­tiu o públic. També s’evi­den­cia que gai­rebé un terç dels pares que tenen fills amb sobrepès o obe­si­tat cre­uen que aquests patei­xen asset­ja­ment i en alguns casos fins i tot mal­trac­ta­ments (el que ara, per demos­trar que sabem anglès, en diem bulliyng).

El sobrepès i l’obe­si­tat són malal­ties, però no tot­hom ho entén així. Un 40% dels enques­tats cre­uen que l’obe­si­tat no és una malal­tia sinó el resul­tat d’una falta de con­trol. Cal dei­xar clar que, dit d’una manera sim­ple, hi ha “una mica de cada”. Un arti­cle de la revista Sci­ence d’agost d’aquest any sin­te­titza totes les incògni­tes que hi ha sobre les cau­ses, genètiques i ambi­en­tals, de l’obe­si­tat. En qual­se­vol cas, l’obe­si­tat és un pro­blema crei­xent que no podem menys­te­nir, per les seves reper­cus­si­ons per­so­nals, soci­als, econòmiques i de salut pública.

Aquest mes d’octu­bre s’ha pre­sen­tat l’informe HASPO (Huma­nit­zació de l’Atenció Soci­o­sa­nitària a la Per­sona que viu amb Obe­si­tat), pro­mo­gut per la Fun­dación Humans, amb seu a Madrid, que té per objec­tiu la huma­nit­zació de les orga­nit­za­ci­ons sanitàries, en col·labo­ració amb la com­pa­nyia far­macèutica danesa Novo Nor­disk. En aquest informe, en què hi han col·labo­rat l’Hos­pi­tal i l’Ins­ti­tut d’Inves­ti­gació Biomèdica de Bell­vitge, es des­taca la importància d’abor­dar l’obe­si­tat des d’una pers­pec­tiva inte­gral i humana que con­tra­resti l’estig­ma­tit­zació i la dis­cri­mi­nació, i també s’insis­teix en la for­mació específica sobre hàbits salu­da­bles per a la pre­venció de l’obe­si­tat en l’àmbit edu­ca­tiu. Hem de recor­dar, això sí, que on sobre­tot s’aprèn a men­jar és a la llar, amb l’exem­ple i hàbits cor­rec­tes de tota la família. En l’epíleg de l’informe HASPO s’afirma que l’obe­si­tat “és una qüestió com­plexa que pot estar influ­en­ci­ada per fac­tors genètics, ambi­en­tals i soci­als, i que la culpa i la ver­go­nya no són solu­ci­ons”.

Com defi­neix l’OMS, l’obe­si­tat és una acu­mu­lació anor­mal o exces­siva de greix que repre­senta un risc per a la salut física, emo­ci­o­nal i social. Hi ha més de mil mili­ons de per­so­nes afec­ta­des arreu del món, i la tendència va a l’alça. A Cata­lu­nya, segons l’Enquesta de Salut del 2022, la mei­tat de la població de 18 a 74 anys té excés de pes –sobrepès o obe­si­tat– i 4 de cada 10 infants de 6 a 12 anys. Per tant, cal seguir llui­tant con­tra l’obe­si­tat tenint en compte, com indica el Depar­ta­ment de Salut de la Gene­ra­li­tat, la bio­lo­gia humana, les cau­ses genètiques, els deter­mi­nants soci­als des­fa­vo­ra­bles (habi­tatge, edu­cació, tre­ball, trans­port), l’ali­men­tació, la manca d’acti­vi­tat física i el seden­ta­risme, la manca de son, la salut men­tal, el màrque­ting d’ali­ments i l’estig­ma­tit­zació. Tot això acom­pa­nyat d’un tracte cor­recte, com pro­pug­nen els infor­mes esmen­tats, però sense mimar massa les per­so­nes obe­ses, esti­mu­lant-les posi­ti­va­ment fent-los veure que també s’han d’esforçar a ali­men­tar-se cor­rec­ta­ment i fer exer­cici, i no fer cas de “die­tes mira­cu­lo­ses” sinó acu­dir a les publi­ca­ci­ons i enti­tats científica­ment sol­vents, com, per exem­ple, el recent docu­ment de presa de posició en con­tra de la “dieta ente­ral o dieta de la sonda” (dieta del tub o nasogàstrica) de l’Aca­de­mia Española de Nutrición y Dietética. Un altre estudi recent, indi­ca­tiu de la importància de l’acti­vi­tat física, és el que demos­tra que càncers rela­ci­o­nats amb l’obe­si­tat, com el de pit de la dona, són menys freqüents en entorns on l’urba­nisme per­met i esti­mula cami­nar. Per tant, un bon tracte per­so­nal, bons hàbits dietètics i d’acti­vi­tat física, i un ús pru­dent de fàrmacs anti­o­be­si­tat, aju­da­ran al benes­tar i a la salut men­tal i física dels obe­sos, sem­pre en les degu­des pro­por­ci­ons segons les cau­ses de l’obe­si­tat i la res­posta dels paci­ents.