Era un escàndol i ja ni en parlem

Només a Bada­lona, el lloc que em queda més a prop, set per­so­nes s’han tret la vida en el dar­rer any llençant-se a la via del tren. A Bar­ce­lona, una vin­tena ho han pro­vat, però al metro –no totes amb un resul­tat fatídic–. Tinc la sen­sació que lle­gim amb massa freqüència aque­lla infor­mació de ser­vei que ens indica que una línia de tren, o de metro, està atu­rada per la presència d’una per­sona a les vies o per un acci­dent, cosa que vol dir, en la majo­ria de casos, que una altra per­sona s’ha suïcidat o ho ha inten­tat. Del suïcidi se’n parla encara massa poc, mal­grat que se’n parla infi­ni­ta­ment més que fa uns anys, quan als mit­jans de comu­ni­cació exis­tia un codi no escrit que vetava les infor­ma­ci­ons sobre aquest tema. Pensàvem, tots, que par­lar de suïcidi era una forma d’ense­nyar el camí a altres per­so­nes. Després, sobre­tot arran que la pandèmia dis­parés les malal­ties men­tals, es va con­sen­suar que se n’havia de par­lar, també per recla­mar més recur­sos per a la seva pre­venció i el seu trac­ta­ment. La rea­li­tat, estratègies a banda, és que el suïcidi segueix sent la pri­mera causa de mort a Cata­lu­nya entre homes i dones de 25 a 34 anys i que l’any pas­sat 607 per­so­nes van deci­dir treure’s la vida a Cata­lu­nya. No sé si ens hem rela­xat una mica, amb aquest greu pro­blema, un cop la soci­e­tat ha anat recu­pe­rant la nor­ma­li­tat i ara, per desgràcia, dedi­quem menys temps a pen­sar en què neces­sita el veí. Ha estat recu­pe­rar les ruti­nes pre­co­vid i hem dei­xat de par­lar dels temes que, fa qua­tre dies, ens escan­da­lit­za­ven. Sem­blava que ens arre­man­garíem però ni tan sols hem après com hem d’actuar si detec­tem que una per­sona té tendències suïcides, o si per un ins­tant arri­bem a sen­tir que el millor que podria pas­sar-nos seria estar morts.