La temuda pregunta: “A dins o a fora?”

Lle­geixo que hi ha pos­si­bi­li­tats fer­mes que el govern pro­hi­beixi fumar a les ter­ras­ses dels bars i res­tau­rants. Vol­dria con­te­nir-me, però ja estic fent salts d’ale­gria, mal­grat que puc ima­gi­nar que encara s’ha de fer la mit­jana entre els plans dels res­pon­sa­bles de Salut i la pressió del lobby del tabac. Ja veu­rem quin resul­tat dona tot ple­gat. Però, vaja, que se’n parli ja és un bon pas, i que ningú, ni tan sols els fuma­dors, enyori l’època en què podies encen­dre una cigar­reta arreu sense cap mena de limi­tació –ni tan sols la presència de malalts o de cana­lla–, és el signe que podem ser opti­mis­tes. Aquí la qüestió és: Em molesta el fum del tabac? Moltíssim, no ho puc negar, però mai he decla­rat la guerra a algú que m’ha dema­nat permís per fumar. Miro d’allu­nyar-me de la direcció del fum, quan es pot, i avall. El que real­ment em sem­bla una tor­tura és que­dar amb gent fuma­dora a l’hivern, sigui per dinar, sigui per fer un cafè, i haver d’enfron­tar-te a la temuda pre­gunta: “A dins o a fora?” I saber que si hi ha més d’un fuma­dor al grup aca­baràs cedint als seus desit­jos i, a canvi de fer-los feliços, pas­saràs un fred de cal déu. I les per­so­nes com jo, que quan hem de roman­dre una bona estona a la intempèrie per­dem el compte de les capes amb què ens embol­ca­llem, som allà com­pla­ent amb la nos­tra com­pa­nyia però tre­mo­lant com si portéssim tirants i pan­ta­lons curts a Oslo en ple mes de gener. Així que al final no gau­dei­xes ni de la com­pa­nyia, ni del dinar ni del cafè. Per tant, si arriba el dia en què no es pot fumar a les ter­ras­ses, em penso cobrar totes les tro­ba­des en què he cedit a seure en una taula a l’exte­rior mal­grat ser cons­ci­ent que m’expo­sava a l’ampu­tació d’uns quants dits fruit d’una con­ge­lació sal­vatge.