Tribuna
Una peça que no encaixa
L’amistat és un estat que permet viatges que, segons com, poden acabar resultant inspiradors i, de vegades, únics. Aquest seria el cas del músic i líder de Love of Lesbian, Santi Balmes, i del comunicador i també músic David Escamilla. D’una amistat de més de quinze anys, n’ha sortit un curiós viatge en forma de llibre, Esa pieza que no encaja, que publica La Principal de los Libros i que coincideix en el temps amb els 25 anys de vida del grup.
Seria el més semblant a una llarga conversa d’amics o a una entrevista de ràdio, però sorgida d’un plantejament original i força poètic. “Convida’m a viure a l’interior de les teves cançons”, va ser la proposta d’Escamilla a Balmes que el Santi va acabar acceptant.
La idea inicial era veure què hi ha a l’ànima d’una cançó, parlar del procés creatiu, de com s’arriba d’una idea a un èxit que va a parar a mans de milers de persones i ha acabat convertint-se en l’explicació d’un camí en aparença força inconscient però que en realitat amaga un rerefons intens i atractiu. També és evident que la tria de les cançons que serveixen de vehicle inicial en condiciona i modifica força el resultat, ja que tots dos coincideixen a afirmar que les converses han estat fluides i espontànies i que, amb un altre punt d’arrencada, hauria estat força diferent; per la qual cosa, el resultat final aconseguit té molt a veure amb l’acció de l’atzar.
El gran interès del llibre, més enllà d’aquesta idea primera d’encaterinar els seguidors de la banda amb un material inèdit i molt interessant, és la força i la màgia que destil·la l’intercanvi d’idees entre els dos protagonistes, que, més enllà dels processos creatius d’un músic, es capbussen en la vida i permeten aprofundir en moments i en idees que, salvant les distàncies lògiques, tenen molt d’universals i que poden ben bé fer el camí del que és personal al que és general sense cap esforç. De fet, la idea que plana al llarg de tot el llibre, la d’un diàleg infinit, és francament engrescadora i filosòficament complexa, ja que implica un eix temporal de continuïtat que lliga passat, present i futur i que es converteix en l’essència d’una conversa total amb la capacitat de recuperar el que ja s’ha dit i d’utilitzar-ho per explorar altres camins, coneguts o inèdits.
En aquest sentit, Esa pieza que no encaja té molt de l’esperit d’un poema. El lector o l’oient rep un poema o una cançó, sent aquell punt de magnetisme inicial i, per una raó o una altra, se’l fa seu, l’aplica a les seves pròpies vivències sense saber amb precisió quins sentiments concrets el van originar. El llibre vindria a ser estripar la cuirassa que cobreix algunes d’aquestes cançons i mostrar-ne les entranyes, la part més sòlida i més inconscient a la vegada, un recorregut que Balmes qualifica de contradictori, ja que no és capaç de concebre l’art sense contradiccions, sense batalles interiors.
D’aquesta manera, la conversa entre Escamilla i Balmes esdevé una tela d’aranya que, sota l’aparença d’una estructura única, pot arribar a ser moltes coses, una xarxa, un camí d’anada i de tornada, una trampa, un trampolí cap a noves opcions, un refugi, un destí, un punt de sortida, un cercle, un replegament o una fugida, i es fa difícil escollir-ne un fragment, ja que aquesta capacitat de “conversa infinita” fa que tot el llibre tingui moments intensos, emocionants o delicats i que sigui complex extraure’n un sense tenir en compte la resta. El Santi i el David parlen dels primers records musicals infantils (Mocedades i Nino Bravo); de les primeres lectures (Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, Dossier Negro, Metal Hurlant, Creepy); de la relació amb determinats músics i cançons (David Bowie, Moonlight shadow, Misty mountain hop, Wish you were here, Close to me); de l’origen del nom de la banda; del primer concert, que, segons explica, va ser un autèntic desastre; dels instants infantils o no tan infantils en què es viu el sentiment de no encaixar amb l’entorn; dels primers textos literaris i del contacte amb l’agència de Carmen Balcells; de la manera d’escriure cançons entre la lucidesa, la ràbia, la racionalitat i la bogeria; del romanticisme clàssic i torturat; de l’èxit i les crisis personals; del públic i del poder curatiu de la música i, en definitiva, de tot el que envolta l’existència, la creativitat, el geni i el motor de la vida, aquell alè especial que nodreix l’ànima dels creadors. Un viatge de dotze quilòmetres que pot ben bé ser una eternitat sense final o un sospir breu i efímer. Una peça que no encaixa o que, per contra, casa a la perfecció sense cap escletxa.
