Indemnització

Ja fa un any i mig del des­as­tre que es produí en el càmping Els Alfacs. Tot­hom ho lamentà, molta gent se sacri­ficà aju­dant les vícti­mes, i es van fer les habi­tu­als decla­ra­ci­ons ofi­ci­als, pròpies de l’Admi­nis­tració pública: “Adop­ta­rem les mesu­res necessàries per a com­pen­sar en el pos­si­ble…”, etc.

Ja fa un any i mig, dèiem, i a través del set­ma­nari “Edi­tur” ens arriba el tes­ti­moni de l’entre­vista que ha publi­cat l’impor­tantíssim diari “Le Soir”, de Brus­sel·les, amb el cònsol gene­ral de Bèlgica a Bar­ce­lona. Cal recor­dar que entre les vícti­mes hi havia trenta-vuit morts i dotze ferits d’aque­lla naci­o­na­li­tat. El cònsol gene­ral ha fet saber al seu país que –després de divuit mesos– les vícti­mes de la tragèdia del càmping encara no han estat indem­nit­za­des.

Si ens ho mirem bé, “indem­nit­zar” ja és un con­cepte ben poc afor­tu­nat, perquè sig­ni­fica res­ca­ba­lar algú dels danys, les des­pe­ses, etc, que li ha cau­sat alguna cosa, de tal manera que aquesta per­sona resulti “indemne”, és a dir, com si no hagués sofert dany. No hi ha diners, evi­dent­ment, que puguin “res­ca­ba­lar” una mort, una inva­li­desa o, si voleu, un dolor moral. Però hem accep­tat que una apor­tació social econòmica, si no és com­pen­sació real, és almenys una mínima obli­gació social, que en molts casos pot esde­ve­nir una solució pràctica dels pro­ble­mes amb els quals es tro­ben fami­li­ars dels difunts i els matei­xos ferits.

L’admi­nis­tració espa­nyola –inclosa la de justícia– és d’una len­ti­tud des­es­pe­rant i d’una com­pli­cació abso­lu­ta­ment anacrònica. És un meca­nisme que s’ha anat rove­llant i ha que­dat divor­ciat de les exigències de la soci­e­tat moderna. Quan s’obre un expe­di­ent ja podem començar a tre­mo­lar, i el ciu­tadà cor­rent té veri­ta­ble pànic a caure en la trampa de les instàncies, les cer­ti­fi­ca­ci­ons, els períodes, el “cal l’informe de”, el “caldrà pas­sar-ho ara al depar­ta­ment de”, les sig­na­tu­res, el vist-i-plau, les esti­ma­ci­ons, els des­glos­sats, la bíblia en pasta burocràtica. Les expro­pi­a­ci­ons es paguen al cap d’uns quants anys –quan el valor del diner acor­dat ja només és la mei­tat–, les jubi­la­ci­ons comen­cen a pagar-se quan el jubi­lat ja s’hau­ria d’haver mort de gana, etc.

El cònsol gene­ral de Bèlgica a Bar­ce­lona ha hagut d’expli­car-se davant l’opinió pública del seu país, que no deu enten­dre que la indem­nit­zació encara esti­gui pen­dent, i això vol dir que ha hagut d’expli­car el fracàs admi­nis­tra­tiu espa­nyol, enorme i ador­mida tor­tuga en un món que reclama agi­li­tat i eficàcia.

Edi­tur es queixa d’aquesta “ver­go­nyosa len­ti­tud” pen­sant en el mal efecte que fa en el camp turístic, perquè tot Bèlgica està pen­dent, des de fa un any i mig, de com reso­lem aquest aspecte de la catàstrofe. Els qui no som bel­gues no ens estra­nyem de res. Ens hem ave­sat –des de fa molt més temps que divuit mesos– a ésser vícti­mes no indem­nit­za­des o mal indem­nit­za­des, i a no tenir cap cònsol gene­ral que ho denunciï.