Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Els vapors

Hi ha coin­cidències curi­o­ses. Pas­sava l’altre dia per un car­rer de Saba­dell i, en veure la típica arqui­tec­tura de les fàbri­ques i les cases bai­xes, for­mant una uni­tat urbanística habi­tu­al­ment con­si­de­rada trista i monòtona, se m’acudí que més enllà de qual­se­vol valo­ració estètica allò cons­tituïa un veri­ta­ble monu­ment històric. Era tota una època i tota una situ­ació social i econòmica la que expres­sa­ven aque­lles parets, que s’havien con­ser­vat des del segle pas­sat.

Fou una impressió que pro­ba­ble­ment no hau­ria tri­gat gaire a obli­dar si no hagués rebut, al cap d’un parell de dies, una publi­cació de la Caixa d’Estal­vis de Saba­dell sobre les edi­fi­ca­ci­ons indus­tri­als en aque­lla ciu­tat el segle XIX. El tre­ball de Josep Llo­bet i Jaume Puig m’era la imme­di­ata res­posta, per­fec­ta­ment docu­men­tada, a aquell sen­ti­ment imprecís que havia expe­ri­men­tat en pas­sar per davant d’un vell “vapor”.

Encara que la pri­mera cal­dera de vapor fou ins­tal·lada el 1838 al car­rer de Sant Quirze, i la pri­mera fàbrica desig­nada popu­lar­ment amb el nom de “vapor” fou la de Josep For­mosa, al car­rer Manaut, a par­tir del 1840 es bas­tei­xen els pri­mers grans esta­bli­ments indus­tri­als d’aquesta mena –com Cal Pis­sit–, que comen­cen a ocu­par les illes de l’eixam­ple embri­o­nari. La publi­cació recull divuit fit­xes, amb foto­gra­fies i tota mena de dades, de divuit vapors selec­ci­o­nats, i fa impressió que mol­tes d’aques­tes fàbri­ques pri­mi­ti­ves encara resis­tei­xin amb fer­mesa i man­tin­guin el seu ús indus­trial.

Ara que hi ha un cor­rent de reva­lo­ració de l’“art-deco”, i en gene­ral de totes les mos­tres i els objec­tes carac­terístics d’una època, aquests “vapors” poden ésser exa­mi­nats no pas com uns edi­fi­cis enve­llits, sinó com una valu­osa “anti­gui­tat”, tes­ti­mo­nis d’un moment deci­siu de la indus­tri­a­lit­zació cata­lana. En gene­ral és una arqui­tec­tura sim­plista, resul­tat de la suma de dife­rents qua­dres o naus, sense un pro­jecte uni­tari. Sovint el “vapor”, com a font d’ener­gia, està orga­nit­zat entorn d’un o diver­sos patis, emprats per a la càrrega i descàrrega i per a acce­dir a les qua­dres per­ta­nyents a dife­rents fabri­cants, que apro­fi­ten l’ener­gia gene­rada en una única i cen­tra­lit­zada sala de cal­de­res.

Al cos­tat d’aquest aspecte arqui­tectònic hi ha la dimensió social dels vapors. Diuen Llo­bet i Puig que fins a l’any 1870 la jor­nada de tre­ball era de dotze hores; a poc a poc s’acon­seguí alguna petita millora, però el 1914 un reial decret encara esta­blia onze hores cada dia, excepte els dilluns (deu hores i mitja) i els dis­sab­tes (cinc hores qua­ranta-cinc minuts). L’any 1874 la majo­ria de tre­ba­lla­dors eren dones, i el 1914 un fila­dor cobrava trenta-cinc pes­se­tes la set­mana... i una fila­dora setze. Hi havia molts nens i nenes emple­ats en la indústria, i l’horari era el mateix que el dels adults.

Quan torni a Saba­dell miraré de seguir “l’iti­ne­rari dels vapors”, esce­na­ris encara visi­bles d’una història molt dura i molt nos­tra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia