Maurín, l’anticomunista

L’exili de l’exili és una de les pit­jors traïcions de l’ano­me­nada memòria històrica. La his­to­ri­o­gra­fia cata­lana mos­tra de quina fusta està feta quan ara, repro­duint el mateix error dels anys setanta del segle pas­sat, pre­fe­reix recu­pe­rar per­so­nat­ges de la Segona República a tros­sos. Això és el que ha pas­sat amb Joaquín Maurín, el secre­tari gene­ral del POUM, de qui el 5 de novem­bre del 2023 es com­me­morà el cin­quan­te­nari de la mort, ocor­re­guda a Nova York, després de diagnos­ti­car-li un tumor al cer­vell, el mateix any que també morien a l’exili Pau Casals (22 d’octu­bre) i Pablo Picasso (8 d’abril). El Maurín exi­liat als EUA ja no era aquell per­so­natge que defen­sava el comu­nisme davant el soci­a­lisme de Cam­pa­lans en un debat intens man­tin­gut a Man­resa el 16 d’octu­bre del 1932. Par­lant sobre la Gua­te­mala antiim­pe­ri­a­lista de Jacobo Árbenz amb l’escrip­tor esta­tu­ni­denc Waldo Frank, el 17 de juliol del 1954 (no feia ni un mes del cop d’estat que l’havia ender­ro­cat), li escriu: “Del mismo modo que el anti­co­mu­nismo nega­tivo hace, final­mente, comu­nismo (como expuso usted en su último artículo), el comu­nismo, en los países democráticos, da como resul­tado el triunfo de la reacción.”

A l’exili, Maurín tam­poc no res­po­nia al per­fil del jove autor del lli­bre Hacia la segunda revo­lución (1935), ree­di­tat ara per Perro Malo com si el mateix Maurín no l’hagués esme­nat el 1966, quan va refer-lo i el va con­ver­tir en el lli­bre que Ruedo Ibérico va publi­car amb el títol Revo­lución y con­tra­re­vo­lución en España. El millor d’aquesta edició és que repro­du­eix la por­tada ori­gi­nal, sig­nada per Marty, que en rea­li­tat era el pin­tor, deco­ra­dor i il·lus­tra­dor gironí Josep Colo­mer i Martí. Per la seva part, Tigre de Paper s’ha inven­tat un lli­bre, Les for­ces motrius de la revo­lució, que recull, traduïts al català, arti­cles espar­sos i el lli­bre La revo­lución española (1931), escrits en cas­tellà per Maurín. Tot i par­lar el català amb accent occi­den­tal, Maurín no va escriure mai en la llen­gua d’Ausiàs March. Aquests, diguem-ne, home­nat­ges, estan pen­sats per rei­vin­di­car el “lle­gat revo­lu­ci­o­nari” de Maurín, lluny del que sos­tingué durant els deu anys d’empre­so­na­ment i els vint-i-sis d’exili. La seva mirada cap al pas­sat era molt menys com­pla­ent. No és l’únic per­so­natge històric català amb dues cares. El seu gran rival als anys trenta, Fran­cesc Cambó, també va tenir-les: cata­la­nista i fran­quista, suc­ces­si­va­ment. Les dèries ideològiques dels que se’n sen­ten hereus fan que pres­cin­dei­xin del tros de vida de cadascú que no encaixa amb el relat pre­sen­tista del pas­sat.

A l’exili, Maurín va escriure molt a favor de la democràcia i con­tra el comu­nisme. El 26 de maig del 1948 va dei­xar clar al jove Wile­baldo Solano, secre­tari gene­ral del POUM a l’exili pari­senc, perquè es negava a rein­cor­po­rar-se al par­tit que ell havia fun­dat amb Andreu Nin: “Tri­butáis un culto fer­vi­ente a tópicos, fra­ses hec­has y posi­ci­o­nes vacías de con­te­nido, colocándoos al mar­gen de la rea­li­dad.” En una altra carta, del 25 de febrer del 1967, diri­gida a Sal­va­dor de Mada­ri­aga, que he tro­bat a la Uni­ver­si­tat de Miami, des d’on escric, Maurín decla­rava: “Mi evo­lución ideológica ha sido grande: me creo un soci­al­demócrata. En España defen­dería una política pare­cida a la que lle­van a cabo los soci­a­lis­tas en Ita­lia y Ale­ma­nia: blo­que con la demo­cra­cia cris­ti­ana para cer­rar el paso a los comu­nis­tas.” Clar com l’aigua. Altres diri­gents del POUM van fer el mateix camí. Uns van optar per recons­truir el soci­a­lisme cata­la­nista i d’altres es van inte­grar al PSOE. Maurín hau­ria fet això dar­rer si no hagués deci­dit apar­tar-se del bro­git polític per retor­nar al peri­o­disme. A l’exili, Maurín es con­fessà pro­a­me­ricà, anti­soviètic, ken­nedià, anti­cas­trista, pro­si­o­nista i pro­mo­tor, a través de la seva agència de dis­tri­bució d’arti­cles periodístics, ALA, d’una opinió pública lla­ti­no­a­me­ri­cana demòcrata i pro­gres­sista, opo­sada al con­ser­va­do­risme de Wal­ter Lipp­mann, però que majo­ritària­ment estava vin­cu­lada al Congrés per la Lli­ber­tat de la Cul­tura i la revista Cua­der­nos, dos ins­tru­ments de la guerra freda cul­tu­ral.

Maurín va arri­bar a Nova York el 16 d’octu­bre del 1947 a bord del transatlàntic De Grasse. Tenia cin­quanta-un anys (havia nas­cut el 13 de gener del 1896). L’exem­plar de l’endemà de The New York Times donava fe de l’arri­bada a la ciu­tat dels gra­ta­cels dels viat­gers, entre els quals des­ta­ca­ven el popu­lar can­tant francès Mau­rice Che­va­lier i qui havia estat pre­si­dent del govern repu­blicà, el soci­a­lista Juan Negrín, còmplice dels comu­nis­tes en l’assas­si­nat d’Andreu Nin, i que a més havia dei­xat morir a la presó Model de Bar­ce­lona el germà de Maurín, Manuel, detin­gut arran dels Fets de Maig del 1937. De l’arri­bada en ter­cera classe de qui havia estat per­se­guit per l’esta­li­nisme i el fran­quisme amb el mateix acar­nis­sa­ment, el rota­tiu nova­iorquès no en deia res. Iro­nies de la història. Con­ver­tir els anys d’exili de Maurín en un altre exili és fal­tar a la veri­tat.