A la catalana

Avui, dia de sant Josep, algu­nes cases man­tin­dran la tra­dició de men­jar crema com a postres. Aquest dolç ha entrat en el cir­cuit dels res­tau­rants i, automàtica­ment, ha entrat també en la ine­vi­ta­ble ambigüitat i insolvència. Us podeu tro­bar amb la crema més indus­tri­a­lit­zada i –excep­ci­o­nal­ment– amb una crema força fidel a la seva iden­ti­tat tra­di­ci­o­nal: ous, llet, farina, sucre i vai­ni­lla (o canye­lla). Enmig, una gamma inclas­si­fi­ca­ble de cre­mes més o menys hones­tes.

Els res­tau­rants han impo­sat la deno­mi­nació “crema cata­lana”. Un amic em feia veure unes deter­mi­na­des inter­pre­ta­ci­ons soci­o­polítiques d’aquest afe­gitó, que en una nor­ma­lit­zació cul­tu­ral, i lingüística, del nos­tre país no hau­ria hagut d’aparèixer. La crema, la nos­tra crema, és “crema” i prou. “Crema cata­lana” és una expressió que només té sen­tit en un ambi­ent cas­te­lla­nit­zat. Perquè, de crema, no n’hi ha d’altra, i encara aquest dolç és habi­tu­al­ment cone­gut fora dels Països Cata­lans amb el nom de “nati­llas”.

El cas de la boti­farra “cata­lana” és dife­rent, perquè de boti­far­res n’hi ha de mol­tes menes –de ceba, d’ou, blanca, negra, d’arròs, de sang– i la cata­lana té veri­ta­ble­ment unes carac­terísti­ques pròpies. Això explica que s’hagi popu­la­rit­zat la sim­pli­fi­cació “cata­lana” –renun­ci­ant al genèric “boti­farra”– per a desig­nar-la.

Tenim d’altres men­ges bate­ja­des amb aquest cri­teri, com els espi­nacs –encara hi ha gent que en diu “espi­na­ques”– a la cata­lana, que es defi­nei­xen perquè estan fets amb pan­ses i pinyons. Són molt bons, si no estan fogue­jats d’una manera massa bru­tal i primària.

De l’alli­oli, no cal dir-ne pas “alli­oli català”, prou que el nom ho indica. Jo en sóc entu­si­asta, però no per raons patriòtiques; com que la meva capa­ci­tat carnívora és escassa, quan demano un conill o unes cos­te­lles amb alli­oli, el que em fa més peça és aca­bar-me l’alli­oli amb l’excusa que sobra una llesca de pa.

El pa amb tomàquet tam­poc no demana l’expli­cació “a la cata­lana”. L’èxit del pa amb tomàquet –sobre el qual hi ha cata­lans que pro­jec­ten un orgull exa­ge­rat– ha pro­vo­cat també, com en el cas de la crema, una lamen­ta­ble dege­ne­ració. Hi ha qui pensa que n’hi ha prou de fre­gar una mica de tomàquet –amb rapi­desa i irre­gu­la­ri­tat– sobre una superfície de pa perquè d’allò se’n pugui dir pa amb tomàquet. Sovint són volu­mi­no­sos cros­tons vaga­ment tenyits per din­tre. Les lles­ques han de ser una mica pri­mes i “toma­ca­des” per totes dues cares. La pro­porció de tomàquet, oli i sal és deci­siva. Com totes les coses sen­zi­lles, fer un bon pa amb tomàquet demana molta cura i paciència, i molt sovint es fa amb tres cops de mà tot mirant a una altra banda. I jo he arri­bat a veure una llesca de pa untada amb tomàquet de pot!

No diguem “a la cata­lana”, en va… Com l’or, com l’hon­ra­desa, com el peix fresc, no és català tot el que ho sem­bla.