Tradicions

En una revista espa­nyola, José Ramón Alonso ha escrit que, “a Cata­lu­nya, l’auto­no­misme ha estat un feno­men ori­gi­nari de la gran bur­ge­sia i s’ha des­na­tu­ra­lit­zat. Des d’abans del temps de Cambó, Cata­lu­nya va voler ser autònoma per con­ser­var les seves tra­di­ci­ons, i ara resulta que aques­tes tra­di­ci­ons se les pot endur el dia­ble”. (Escrit abans de les elec­ci­ons al Par­la­ment, amb la cor­res­po­nent por a l’esquerra.)

És curiós: segons l’escrip­tor, quan l’auto­no­misme passa de la gran bur­ge­sia al poble, es “des­na­tu­ra­litza”. Penso que des d’una òptica espa­nyola qual­se­vol rei­vin­di­cació cata­lana, per modesta que sigui, només s’entén –només s’admet com a “natu­ral”– si s’hi iden­ti­fica una mino­ria dis­tin­gida i con­ser­va­dora, una classe d’“il·lus­trats” pre­o­cu­pats per les “tra­di­ci­ons”. Ho diu ben clar: l’auto­no­mia –des d’abans de Cambó– ha de ser­vir per a con­ser­var les tra­di­ci­ons.

I també, des del mira­dor cen­tral, les tra­di­ci­ons que poden con­ser­var-se a Cata­lu­nya són unes tra­di­ci­ons molt deter­mi­na­des, pro­ba­ble­ment la sar­dana, alguna ins­ti­tució cul­tu­ral o acadèmica, la lli­ber­tat per a can­tar cara­me­lles, etc. Però Cata­lu­nya té també unes altres tra­di­ci­ons, d’un abast ben dife­rent: la tra­dició del català com a idi­oma ofi­cial, la tra­dició de dic­tar lleis sobre totes les matèries, la tra­dició d’admi­nis­trar justícia, la tra­dició, en defi­ni­tiva, d’exer­cir la pròpia sobi­ra­nia. És una tra­dició llar­ga­ment pro­vada.

Aquesta tra­dició ha estat, a Cata­lu­nya, una tra­dició reial, una tra­dició aris­tocràtica, una tra­dició bur­gesa, una tra­dició menes­tral, una tra­dició obrera, una tra­dició cam­pe­rola… La seva “carta de natu­ra­lesa” no estava lli­gada a cap classe, men­tre que la seva des­na­tu­ra­lit­zació sí que fou impo­sada per la classe domi­nant espa­nyola.

Espan­tat pel pos­si­ble vot esquerrà bar­ce­loní, que domina sobre el que ell en diu “la Cata­lu­nya pro­vin­cial” –no cos­ta­ria gaire saber que l’“altra” Cata­lu­nya és la comar­cal–, Alonso diu que “la ciu­tat, mei­tat autèntica i mei­tat xar­nega, ho arrasa tot, i de la vella Cata­lu­nya tra­di­ci­o­nal no en que­darà gai­rebé res”. Con­ti­nua con­fo­nent-se l’autèntica tra­dició històrica amb un cert “folk­lore social”. L’autèntica i vella Cata­lu­nya tra­di­ci­o­nal ja fa temps que no exis­teix, i no l’ha des­truïda recent­ment la Bar­ce­lona “mei­tat xar­nega”, sinó un poder polític –de lli­natge per­fec­ta­ment “pur”– exer­cit des de fora del nos­tre ter­ri­tori i des de fora de la nos­tra tra­dició. I la recu­pe­ració de la tra­dició històrica –no de les tra­di­ci­ons “pro­vin­ci­als”– es farà amb la presa de consciència dels qui el comen­ta­rista creu que són “des­na­tu­ra­lit­zats”.

Com­prenc, però, que això costi d’enten­dre quan s’està segur que “Espa­nya té tres regi­ons amb veri­ta­ble tra­dició autonòmica, el País Basc, Cata­lu­nya i Navarra”. No és pas cert, de tra­dició autonòmica en tenen ben poca; el que tenen és una tra­dició de sobi­ra­nia naci­o­nal. Em temo que a les esco­les d’allà –com a les d’aquí– tam­poc no els han ense­nyat història, sinó que els han con­tat històries.