Un cert revestiment

En aquests moments la Gene­ra­li­tat haurà d’afer­mar-se –entre d’altres– en dues direc­ci­ons: en el camp estric­ta­ment polític i en el camp repre­sen­ta­tiu.

Els mots amb els quals defi­neixo aquests dos camps no pre­te­nen de tenir un rigor abso­lut, con­fio que ser­vi­ran només per a enten­dre’ns. Quant a la línia política de la Gene­ra­li­tat, dependrà en gran part d’una línia de govern (i diguem de pas­sada que con­vindrà anar infor­mant el poble que no con­fon­gui o super­posi els dos con­cep­tes; una cosa és la ins­ti­tució de la Gene­ra­li­tat i una altra el govern que durant uns anys deter­mi­nats regeix aquesta ins­ti­tució). Vista l’acti­tud de la classe política espa­nyola, el progrés en la línia política no serà fàcil. Les abraçades no solen anar més enllà d’una foto­gra­fia-sou­ve­nir.

M’interessa més, ara, cen­trar-me en l’altre camp indi­cat. Entenc que la Gene­ra­li­tat ha de mos­trar cons­tant­ment una clara consciència de la seva funció repre­sen­ta­tiva. Per escàs que sigui el seu poder, la Gene­ra­li­tat és el nos­tre òrgan de repre­sen­tació naci­o­nal. Els ciu­ta­dans ens hem d’acos­tu­mar –“men­ta­lit­zar”, que diuen ara– a plan­te­jar les nos­tres qüesti­ons davant la Gene­ra­li­tat i no davant el Govern Civil. Que sigui la Gene­ra­li­tat, ales­ho­res, qui es mogui en la línia que cre­gui opor­tuna, o que cre­gui pos­si­ble. Jo estic segur que l’actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ho veu molt clar, i que l’acre­di­tada tena­ci­tat del senyor Jordi Pujol tindrà una ocasió de mani­fes­tar-se en aquest camp; vull dir que hem d’estar deci­dits a “donar-nos importància” ins­ti­tu­ci­o­nal i repre­sen­ta­tiva, i aquesta auto­va­lo­ració és per­fec­ta­ment com­pa­ti­ble amb una visió lúcida de les pròpies limi­ta­ci­ons. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, per exem­ple, no ha d’anar a tot arreu on el dema­nin. Sé que defen­sar l’acti­tud contrària és molt més “simpàtic” i més “popu­lar”, però jo no he d’afa­la­gar ningú, sinó dir el que penso. I el que penso és que un pre­si­dent italià, o suís, o fins i tot espa­nyol, exer­ceix el seu càrrec amb un estil que no és gens “casolà”. Hi ha una expressió que jo no dic mai, ni diré mai, par­lant de Cata­lu­nya: “casa nos­tra”. Crec que hem de cor­re­gir aquesta men­ta­li­tat, que em sem­bla política­ment errònia. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat no és el pre­si­dent de casa nos­tra, sinó d’una naci­o­na­li­tat històrica, en estat de crisi i d’espe­rança.

Jo sóc demòcrata, perquè la democràcia és el mitjà per a legi­ti­mar una auto­ri­tat. El senyor Jordi Pujol l’ha obtin­guda, i ha dit que con­fia que el dei­xin ser un bon pre­si­dent. No em fico en l’aspecte de la pràctica política, però recu­llo el seu prec en l’àmbit de la repre­sen­ta­ti­vi­tat: demano a bar­ris, pobles i viles que no recla­min la presència del Molt Hono­ra­ble com a orna­ment d’inau­gu­ra­ci­ons de pla­ces o de fonts. No folk­lo­rit­zem la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. Hi ha en joc uns sen­ti­ments molt res­pec­ta­bles, no ho ignoro pas, i les ganes d’actuar d’una manera “sen­zi­lla” i “a la cata­lana”. Això, ja ho sabem fer. Penso que ara hem d’apren­dre a reves­tir-nos dels hàbits polítics que –men­tre no canviïn les cir­cumstàncies de la nos­tra soci­e­tat euro­pea– con­fi­gu­ren les naci­ons nor­mal­ment cons­tituïdes. Com­prenc que, als mili­tants de CDC, els costi de dei­xar de cri­dar “Jordi!”, però caldrà mirar una mica més enllà.