Atropellada per una bici

Arri­barà el dia, més d’hora que tard, que m’atro­pe­llarà un ciclista. Crec que serà un ciclista home, i no pas una ciclista, perquè detecto que el gènere mas­culí sent més atracció pel risc i la velo­ci­tat. Hi somio sovint, amb aquell tràgic ins­tant, tot i que també con­servo intacta l’espe­rança que sigui un acci­dent lleu perquè, diguem-ho clar, no vol­dria morir atra­pada entre pedals. El que cada cop tinc més des­car­tada és la pos­si­bi­li­tat de lliu­rar-me’n, d’aquest atro­pe­lla­ment, sobre­tot perquè visc en una ciu­tat en la qual una de les vies més tran­si­ta­des és un pas­seig davant del mar on algú va tenir la bri­llant idea de fer com­pa­ti­ble la tran­si­tada zona on la gent va a peu amb un llarg car­ril per a bicis, patins i pati­nets que és obli­gat tra­ves­sar per arri­bar fins a l’aigua. I el car­ril bici no és més que unes brot­xa­des de pin­tura blanca al terra, sense cap mena de senya­lit­zació volu­mi­nosa que separi cada zona. Així que cada cop que pas­sejo per aquest sec­tor de la ciu­tat tinc la impressió que el cor em sor­tirà un dia per la boca, sobre­tot quan observo cana­lla que campa lliu­re­ment per tota la zona. Crec que agrai­ria alguna mena de descàrrega elèctrica que alerti que estic entrant en zona de perill, tot i que encara dona­ria més gràcies si es deli­mités el car­ril bici d’una forma més visi­ble o, sobre­tot, si es des­placés aquesta via a pocs metres de l’actual però a un espai menys freqüentat. També agrai­ria que alguns ciclis­tes i pati­na­dors que es dei­xen veure per la zona dei­xes­sin d’actuar com si algú hagués posat a la seva dis­po­sició, i de forma exclu­siva, el cir­cuit de car­re­res de Le Mans. I una altra idea que llanço: atès que la fórmula d’inten­tar que coha­bi­tin ciclis­tes i via­nants no és exclu­siva de la meva ciu­tat, agrai­ria una guia de punts del país on es dona aquesta cir­cumstància per saber, si més no, quins pobles no haig de visi­tar si vull gau­dir-los a peu.