‘Play-back’

També en els pro­gra­mes cata­lans de tele­visió s’uti­litza el ‘play-back’: alguns can­tants –d’altres no– hi sur­ten només amb la cara, no pas amb la veu. La veu que escol­tem, i la música, és la d’un disc. El can­tant no canta, de fet; obre i tanca la boca pro­cu­rant de seguir al més fidel­ment pos­si­ble allò prèvia­ment enre­gis­trat.

S’ha arri­bat a abu­sar del ‘play-back’ d’una manera tan extra­or­dinària que fins i tot s’han orga­nit­zat espec­ta­cles públics en els quals els can­tants –cas­te­llans, val a dir-ho– es movien davant el públic amb un micròfon a la mà, però no can­ta­ven. Amb aquesta barra, alguns per­so­nat­ges s’han ins­tal·lat en un tea­tre, i sovint el públic s’ha empas­sat l’ham, pot­ser perquè hem arri­bat en un punt que certa gent s’acon­tenta, només, veient de prop algú que havia vist a la tele­visió. L’accep­tació que tot és trampa s’ha anat impo­sant, encara que em consta un cas en què un petit grup d’espec­ta­dors reac­cionà, denuncià a crits l’enga­nyifa i el can­tant que no can­tava es va haver de reti­rar.

Ara s’ha fet un pas més i no tan sols s’ha fal­si­fi­cat l’actu­ació, sinó que s’ha ‘fal­si­fi­cat’ el ‘play-back’. O sigui: s’ha gra­vat un disc amb uns senyors –músics i can­tants– i han sor­tit a l’esce­nari, a ‘inter­pre­tar-lo’, uns altres senyors. No pas com un joc d’habi­li­tat imi­ta­tiva, que consti, sinó amb tota la mali­ci­osa intenció de fer pas­sar gat per lle­bre. És a dir, ja estem inven­tant els can­tants que no can­ten. Des d’ara es trac­tarà de bus­car nois i noies que facin goig, que siguin atrac­tius, i ense­nyar-los a arti­cu­lar allò que d’altres han enre­gis­trat. Es pot arri­bar a acon­se­guir que un mut esde­vin­gui el can­tant més popu­lar del país.

Jo no sé per què això del ‘play-back’ ha de ser una exclu­siva dels can­tants. També es podria apli­car al tea­tre, tenint en compte, sobre­tot, que tenim bas­tants actors als quals falla un ins­tru­ment deci­siu: la veu. Si els can­tants ‘fan veure que fan’, per què els actors comen­cen a anar amunt i avall per l’esce­nari, dedi­cant-se només a moure els lla­vis quan els toca de par­lar. Podríem dis­po­sar dels actors més ben plan­tats del món, i que fos­sin papis­sots no tin­dria cap importància.

Una altra pos­si­bi­li­tat: les con­ferències amb ‘play-back’. El con­fe­ren­ci­ant arri­ba­ria a la sala amb la cinta, es con­nec­ta­ria l’apa­rell i, davant el micro tan­cat, faríem la comèdia sense cap mena de fatiga, sense cap por de per­dre el fil. (Fins i tot es podrien ‘col·locar’ aplau­di­ments en els moments opor­tuns, que serien seguits –n’estic segur– pel públic).

No parlo del camp polític, perquè el ‘play-back’ ja hi és uti­lit­zat de fa temps. Fer veure que es fa…