Unir i servir, què i qui?

El jun­que­risme era (o és) amor i el pre­si­dent Illa es pre­senta com el moni­tor en cap d’un gran foc de camp. Unir i ser­vir, diu. Si recu­perés al novem­bre el con­trol del par­tit i les dues for­ma­ci­ons con­ti­nu­es­sin en trac­tes, Cata­lu­nya podria pujar al cel aquest mateix Nadal. A menys que a Jéssica Albi­ach se li entra­ves­sin els núvols, com el Hard Rock, i ho retardi. Ja veus! El mis­satge és clar, net i polit. O ho sem­bla. “Unir i ser­vir.” És, ras i curt, això, sí. Ras i curt i coça al fetge! Què vol unir Illa? I qui vol unir? I, sobre­tot, a l’entorn de què vol unir els qui vol unir? Vol unir res­pec­tant “la plu­ra­li­tat i la diver­si­tat del poble de Cata­lu­nya en moments en què, aquí i arreu, els plan­te­ja­ments divi­sius, demagògics i popu­lis­tes avan­cen”. Per això va començar no con­vi­dant a la presa de pos­sessió ni Vox ni Aliança, que repre­sen­ten 400.000 ciu­ta­dans. Quina manera d’unir! Gover­nar per a tots i mar­ques com a vedells els repre­sen­tants de la ciu­ta­da­nia? I per què m’ha d’unir, a mi, que em vull sepa­rar? Unir-me a què? A Espa­nya? Ja hi som, no? Vol dir que ens vol unir més? Que la unió no és prou con­sis­tent? Que pot­ser no és ni unió? I si vol, com diu, gover­nar per a tots per què s’entesta a unir-me si el que vull és sepa­rar-me? Dir que es vol “unir” i gover­nar “per a tots” en un país amb dos mili­ons d’inde­pen­den­tis­tes con­fes­sos és de ver­da­der foc de camp. Com era allò? Foc, foc, foc joliu? Crema, crema amb gran delit? Foc, foc, foc joliu? Ale­gra’ns la nit!