Relacions barcelonines

Fa alguns anys va mos­trar-se molt activa la tendència a l’“ager­ma­na­ment” entre ciu­tats de diver­sos països. Pot­ser el mot “ager­ma­na­ment” és exces­siu, i això feia que no quedés gaire clar, sovint, amb quins cri­te­ris s’havien unit dues pobla­ci­ons que evi­dent­ment eren molt diver­ses. Una cosa és que dues ciu­tats tin­guin rela­ci­ons qua­li­fi­ca­bles de fra­ter­nals i una altra que s’auto­de­fi­nei­xin com a ger­ma­nes.

Ara ens diuen que hi ha vuit ciu­tats del món que han dema­nat d’ager­ma­nar-se amb Bar­ce­lona. No sé exac­ta­ment si han dema­nat d’ager­ma­nar-se o de “tenir rela­ci­ons”, pro­po­sició que em sem­bla més rao­na­ble. Les ciu­tats són Viena, Milà, Mar­se­lla, Colònia, Lenin­grad, Zagreb, Bos­ton i Jid­dah.

Més que no pas com­me­mo­rar un pas­sat comú o uns con­tac­tes històrics –que lle­vat del cas de Mar­se­lla són ben escas­sos–, suposo que es tracta de veure si es pot orga­nit­zar una col·labo­ració de cara al futur. Això és bo, perquè sem­pre podem apren­dre dels altres, i excep­tu­ant Jid­dah –només en sé que és una ciu­tat portuària de l’Aràbia Sau­dita– totes les ciu­tats esmen­ta­des tenen un gran interès. Totes tenen una dimensió cul­tu­ral nota­ble i no seria difícil tro­bar-hi ràpida­ment coin­cidències ni que siguin anecdòtiques –el tea­tre de La Scala i el Liceu, si par­lem de Milà; fins i tot els bar­ce­lo­nins són els inven­tors de l’arròs “a la mila­nesa”, que a Milà és des­co­ne­gut– i el fet que, lle­vat de Viena, la majo­ria d’aques­tes ciu­tats són una mena de “bar­ce­lo­nes” dins els seus Estats.

Soc par­ti­dari que el nos­tre ajun­ta­ment accepti de tenir estre­tes rela­ci­ons amb els ajun­ta­ments de totes aques­tes ciu­tats, però no unes rela­ci­ons de “fes­teig”, sinó de tre­ball. Per damunt dels diplo­mes i dis­cur­sos ine­vi­ta­bles, cal arri­bar a un inter­canvi d’experiències que poden ser molt útils: a Viena i a Colònia, a Lenin­grad i a Bos­ton hi ha hagut pro­ble­mes urbanístics, i és con­ve­ni­ent de saber com han estat encar­ri­lats; a Zagreb ens podrien expli­car com es pot dis­po­sar d’excel·lents sales de con­certs, a Viena es poden estu­diar cri­te­ris de senya­lit­zació artística, a Bos­ton el remo­de­latge de bar­ris, a Lenin­grad el fun­ci­o­na­ment dels museus… És igual, això que dic no és cap pro­po­sició con­creta, és només el con­ven­ci­ment que tenim al nos­tre abast un mate­rial infor­ma­tiu que serà molt útil d’esco­llir i ana­lit­zar.

A més de rela­ci­o­nar-nos en pro­fit propi, caldrà tenir pre­sent, també, que Bar­ce­lona ha de pre­sen­tar-se a Viena, Milà, etc. no tan sols com una gran aglo­me­ració de gent i una ciu­tat històrica, comer­cial, cul­tu­ral, etc., sinó com a capi­tal de Cata­lu­nya. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona no pot “des­pis­tar” en aquest sen­tit, que fa que Bar­ce­lona tin­gui una pecu­liaríssima con­dició –cap de nació– que no com­par­teix amb Milà, Colònia, Bos­ton, etc. Bar­ce­lona té una capi­ta­li­tat que no és pro­vin­cial ni depar­ta­men­tal i aquesta tar­geta de visita, o cre­den­cial, l’ha de mos­trar arreu del món.

Per mos­trar-la amb pro­pi­e­tat i eficàcia, però, el pri­mer que ha de fer Bar­ce­lona és “ager­ma­nar-se” amb ella mateixa. Amb la seva consciència de pas­sat i amb la seva consciència de futur.