El Pallars Ventafocs

Serà un hivern de neu, el que s’acosta? És la pre­gunta que es fan els afec­ci­o­nats a l’esquí i els pro­pi­e­ta­ris de les esta­ci­ons, pen­sant en la dar­rera tem­po­rada, tan nega­tiva. Jo no soc esquia­dor, però tinc alguns amics que ho son, i quan ens tro­bem s’engres­quen o es pla­nyen mútua­ment; i men­tre jo quedo al marge dels seus apas­si­o­na­ments m’adono que això d’anar a esquiar és una mena d’il·lusió que crea hàbit.

I, és clar, si la neu falla, apa­reix la síndrome d’abs­tinència, i els de la colla es negui­te­gen. D’altres hi per­den mili­ons. L’esquí és una indústria turística amb una matèria pri­mera cai­guda del cel i, al revés del que diu l’expressió popu­lar, allà on no en raja, no n’hi ha. De la manca de neu, n’han patit ter­ri­ble­ment, la tem­po­rada pas­sada, les ins­tal·laci­ons, els hotels, el comerç i, en defi­ni­tiva, la gent del nos­tre Piri­neu. Es cal­cula que la indústria hote­lera del Pallars Sobirà perdé prop de mil mili­ons de pes­se­tes, i els afec­tats es pre­o­cu­pa­ren de pre­sen­tar a Madrid una decla­ració de zona catastròfica –com es fa quan una inun­dació o qual­se­vol cala­mi­tat natu­ral des­tru­eix una collita. La decla­ració fou ava­lada pels ajun­ta­ments de la comarca, la Dipu­tació i fins i tot el govern civil. La decla­ració arribà a Madrid, i d’ales­ho­res ençà ja no ha can­tat ni gall ni gallina. S’ha per­dut en l’immens magat­zem de les ven­ta­focs.

L’Alt Piri­neu català en gene­ral, i el Pallars Sobirà en par­ti­cu­lar, són la imatge de l’aban­do­na­ment: car­re­te­res, equi­pa­ments, ser­veis soci­als i cul­tu­rals, monu­ments artístics… Al Full del dilluns, Ricard Font denun­cia que la majo­ria de les esglésies de la vall de Cardós es tro­ben en pèssi­mes con­di­ci­ons, i cita el cas de l’església de Tavas­can: el teu­lat està tan mala­ment que, si no es res­taura abans de l’hivern, quan cai­gui la neu pot ender­ro­car-se defi­ni­ti­va­ment. La gent del poble també deu pre­gun­tar-se, amb una por que no és la dels esquia­dors: nevarà gaire, nevarà poc?

Una comissió d’alcal­des de la vall de Cardós ha visi­tat el bisbe d’Urgell i ha sabut que el Bis­bat no tenia diners per a res­tau­rar les mal­trac­ta­des esglésies de la vall i de tota la diòcesi. Ales­ho­res, els alcal­des han dema­nat al senyor bisbe que cedeixi les esglésies de la vall de Cardós als pobles, amb l’ofe­ri­ment que els pobles s’encar­re­ga­rien comu­nitària­ment de la res­tau­ració. El bisbe ha con­tes­tat que això no era de la seva com­petència.

Que si naps que si cols, el fet és que el Pallars s’enruna i que pot­ser és hora d’acla­rir qui ho veu amb indi­ferència i qui ho veu amb una res­pon­sa­ble des­es­pe­ració. Una església romànica és només del Bis­bat o és també del poble? Penso que tots els orga­nis­mes impli­cats hau­rien de seure al vol­tant d’una taula i expo­sar, sense embuts, les res­pec­ti­ves inten­ci­ons i pos­si­bi­li­tats. Perquè la decadència del Pallars va aug­men­tant com una bola de neu.