David Trueba a la plaça del Vi

Era diven­dres i feia fresca. Amb en Nisso i en Vador sortíem del Vii de la plaça del Vi i una jaqueta blau cel ens va cri­dar l’atenció. Era l’Imma Merino, peri­o­dista i escrip­tora, i estava xer­rant amb el lli­bre­ter emèrit Gui­llem Ter­ri­bas i, oh!, amb David Tru­eba, escrip­tor i cine­asta de gran renom. I la vam fer petar una llarga estona. L’admi­rat David Tru­eba havia pre­sen­tat una pel·lícula seva, Madrid, 1987, als cine­mes Truf­faut. Aquesta pel·lícula, del 2011, la pro­ta­go­nit­zen José Sacristán i María Val­verde, amb una inter­venció de Ramon Font­serè, i passa en un lavabo on que­den tan­cats els pro­ta­go­nis­tes, de dues gene­ra­ci­ons diver­ses. La Tran­sició, l’entrada a l’OTAN i la Unió Euro­pea, la pèrdua de lli­ber­tats, el des­en­cant, són l’argu­ment que va parir aquest “gran expli­ca­dor d’històries”, com l’ha bate­jat en Ter­ri­bas.

Van ser minuts inten­sos amb un pim-pam-pum en què va rebre tot­hom. Tru­eba anava a Salt a veure Anna Alarcón, l’actriu que pro­ta­go­nit­zava amb Nao Albet Sis hectàrees d’oli­ve­res i que és també l’actriu del debut de Tru­eba com a direc­tor de tea­tre. De fet el diu­menge 17 por­ta­ven dins Tem­po­rada Alta Los gua­pos, que van estre­nar al María Guer­rero i que por­ta­ran a la Sala Beckett. S’havia d’apro­fi­tar tro­bar junts el direc­tor de Sol­da­dos de Sala­mina i la peri­o­dista que d’alguna manera va ins­pi­rar el paper de Lola Cer­cas a la pel·lícula. Al lli­bre era Javier Cer­cas i tots hi vam gua­nyar amb el gir de guió i la par­ti­ci­pació d’Ari­adna Gil, que diu la lle­genda que es va ins­pi­rar en l’Imma per com­pon­dre un per­so­natge tan llest com dis­pers, que fuma com ho feia l’Imma i que davant de la but­xaca d’un abric espar­ra­cat uti­litza la gra­pa­dora per sor­tir del pas. Lle­genda o no, pas­sarà així a la història. I s’hi afe­gia el lli­bre­ter que a la pel·lícula venia un lli­bre i repas­sava amb l’Ari­adna les cui­xes de María Botto. Tru­eba va dir que volia un lli­bre­ter de veri­tat, però que Ter­ri­bas –el nos­tre Omar Sha­rif d’abans i Mar­ce­llo Mas­tro­ianni d’ara– li va pre­gun­tar si volia una inter­pre­tació tipus Daniel Aute­uil o Clint Eastwood. Tru­eba va optar per Eastwood.

I és clar, par­lant de Sol­da­dos, va sor­tir Javier Cer­cas, que diu­menge es va fer seva la butaca R de la Real Aca­de­mia. Espa­nyola, és clar. Va ser esco­llit al juny i tenia dos anys per fer el seu dis­curs. Cer­cas (Iba­her­nando, 1962) és un gran novel·lista. Va arri­bar a Girona i l’hem sen­tit gironí. S’ha dis­tan­ciat de la ciu­tat i de la seva gent, crec. A la cerimònia hi esta­ven con­vi­dats Gui­llem Ter­ri­bas, que no hi va anar, Car­les Mon­gui­lod i Isa­bel Llau­ger, i, és clar, David Tru­eba. “Algun amic hi ha d’anar entre­mig de tants ene­mics”, va collo­nar Tru­eba. L’escrip­tor de la immi­gració, com algun diari madri­leny l’ha qua­li­fi­cat, té grans èxits de ven­des, ha gua­nyat el Cavia i el Pla­neta, és acadèmic i ja està a la llista del Cer­van­tes. Un dels que l’han pro­po­sat per a acadèmic, a la cadira que va ser de Javier Marías, va ser Var­gas Llosa, l’arti­cle del qual a El País va fer dis­pa­rar Sol­da­dos de Sala­mina. Els que ja el coneixíem per la magnífica El vien­tre de la ballena ens en vam ale­grar. Anys després ens costa reconèixer aquell paio diver­tit que vam conèixer i apre­ciar i amb qui fèiem copes al Num­mu­lit.