Embellir l’envellir

Lle­gia l’altre dia en aquest diari l’arti­cle de Jordi Grau sobre els ser­veis a la “gent gran”, més de la quarta part dels cata­lans. M’hi sen­tia inter­pel·lada per tenir un pare que albira els 94 anys, en una residència d’Olot de la qual fran­ca­ment no hi ha queixa. El que passa és que a mi m’agra­da­ria que anéssim més enllà i no ens con­forméssim a cobrir les neces­si­tats bàsiques (i un xic més), que pro­cura un cen­tre geriàtric, ente­nent que ja és molt. La meva reflexió, dei­xat enrere el tom­bant mític dels 60, demana ampliar el zoom i qüesti­o­nar el plan­te­ja­ment de la soci­e­tat occi­den­tal al vol­tant de què cal espe­rar de les per­so­nes de la ter­cera edat... o la quarta, o la cin­quena, que se’ns ha que­dat escàs l’àbac cro­nològic que ens havíem fabri­cat. I ho lligo aquí amb el pen­sa­ment que em visita sovint de fins a quin punt és injust el clixé que, com una llufa, penja d’aquells que superen els, posem, 70 anys. En qüestió d’uti­li­tat van sent apar­cats, una acti­tud social que ali­menta per­ver­sa­ment la roda en què la mateixa per­sona, veient que no hi ha per a ella més rols interes­sants, acaba sen­tint-se inútil, es deses­tima i es va aban­do­nant. Con­juga l’existència en pas­siu perquè els verbs actius, en ter­mes d’apor­tació, des­a­pa­rei­xen del seu jo. És això el que volem per a nosal­tres? S’ha de ser curt per no ado­nar-se que a enve­llir és cap a on anem, i que poten­ciar-ne les gràcies embe­lli­ria el nos­tre horitzó. A escala de petit país, poso espe­ran­ces, donat que el conec, en la gestió que el sel­vatà Manel Ser­ras entoma com a pre­si­dent de l’Asso­ci­ació Inter­co­mar­cal de Con­sells de la Gent Gran de comar­ques i muni­ci­pis de Girona. Ingent tasca, la que tenen al davant, com totes les que mal­den con­tra les idees pre­con­ce­bu­des. Auto­ri­tats, escol­teu-los per obrir camí envers una cons­ci­en­ci­ació del res­pecte i l’ajut que els nos­tres majors merei­xen, així com de les vir­tuts i apor­ta­ci­ons que poden ofe­rir. Ciu­ta­dans, bus­queu dins vos­tre la veu dels ances­tres que admi­ra­ven els anci­ans per la seva savi­esa, en comp­tes de seguir ado­rant la joven­tut com si fos el vedell d’or i volent atu­rar des­es­pe­ra­da­ment els sig­nes de l’edat. Exi­gim als res­pon­sa­bles polítics que afa­vo­rei­xin el canvi de para­digma. En potència, tots som aquesta “gent gran” i si hi arri­bem és el millor que ens pot pas­sar.