Crònica de Barcelona
Ni una, ni dues, ni tres xemeneies
Hi ha un moment en què quan el lector avança per les pàgines del llibre Segon homenatge a Catalunya. Un combat de l’autonomia obrera, escrit per Astrid Solé i publicat per l’editorial Descontrol, s’ha d’aturar, fregar-se els ulls i tornar a passar pel text que acaba de llegir. Com que la història és injusta, el nom de Manuel Fernández Márquez no és prou conegut en aquest país però el seu simple anunci hauria de ser suficient per encendre el dolor en el cor i la indignació en el pit. Però no, el nom de Manuel Fernández Márquez no és prou conegut i la seva terrible mort per trets de la policia armada de Francisco Franco el 3 d’abril de 1973 a Sant Adrià de Besòs, tampoc.
Ho explica molt bé Astrid Solé recordant com els treballadors que aleshores construïen la central tèrmica de Sant Adrià, el famós edifici de les tres xemeneies que desafia el mar, van fer una protesta per reclamar millores laborals. N’eren centenars i es van sentir valents per organitzar-ne una de bona; van tallar les vies del tren interrompent el trànsit ferroviari i van tenir la gosadia de plantar cara a la policia que va anar fins al lloc.
El comandament policial va manar disparar i van ferir de molta gravetat Serafín Villegas Gómez i, a Manuel Fernández Márquez, obrer de 27 anys de l’empresa Copisa, el varen matar. Sí, caldrà tornar a escriure el seu nom: Manuel Fernández Márquez, tenia només 27 anys.
Un dels grups que aleshores va decidir prendre partit pel combat per la lluita obrera fent accions armades va considerar que calia venjar aquella mort. Sobre aquest i altres grups tracta, precisament, el llibre d’Astrid Solé, que recull testimonis dels protagonistes d’aquells episodis. Quan aquests, aleshores joves compromesos, van tenir notícia de la mort de l’obrer de la tèrmica, van considerar que l’escarment havia de ser majúscul i van projectar fer miques una de les tres xemeneies que donen el perfil característic a aquest punt del litoral barceloní.
Per dur a terme l’acció, van localitzar una pedrera a Santa Creu d’Olorda i hi van anar a robar els explosius. En van agafar tants com van poder fer enquibir en una furgoneta 4L en dos viatges que van fer en una sola nit. Amb el material explosiu en el seu poder i amb els plànols de la tèrmica per poder estudiar el millor lloc on posar-los, l’operació es va acabar desestimant per la gran dificultat que suposava enderrocar una de les immenses xemeneies i el risc de causar mal a terceres persones.
Si l’acció hagués reeixit, potser avui les Tres Xemeneies només en serien dues o una o cap, i potser així hauria quedat gravat per sempre, en l’imaginari col·lectiu, la terrible mort de Manuel Fernández Márquez. Potser així Sant Adrià no hauria oblidat i el 2008 la població del municipi no hauria votat a favor de conservar les estructures de l’antiga tèrmica, quan se’ls va consultar en una votació popular sobre el futur de l’edifici.
Potser tampoc ningú hauria pensat mai que aquest lloc és idoni perquè hi hagi, en un futur, una gran ciutat del sector digital i audiovisual de Catalunya o si ho és, i així ha de ser, algú ja hauria decidit que el futur recinte ha de portar el nom de Manuel Fernández Márquez. Per justícia, per memòria, per dignitat, com un acte de reparació a l’obrer abatut a trets per la policia de Franco.
