Els totalitarismes i la banalitat del mal

La politòloga ale­ma­nya d’ori­gen jueu Han­nah Arendt (1906-1975) rei­vin­di­cava la con­dició de dona i de jueva, tot i la con­tra­dictòria relació amb Mar­tin Hei­deg­ger, pro­fes­sor a la Uni­ver­si­tat de Mar­burg, amb qui va tenir una relació sen­ti­men­tal i una sòlida amis­tat. Hei­deg­ger fou un mem­bre actiu del Par­tit Nazi entre el 1933 i el 1945, men­tre ella era inha­bi­li­tada per a ense­nyar a les uni­ver­si­tats ale­ma­nyes pel fet de ser jueva. S’exi­lia a París, on es rela­ci­ona amb mem­bres del Par­tit Comu­nista Francès i du a terme una intensa acti­vi­tat en con­tra de l’anti­se­mi­tisme i el nazisme, fins que el 1940 és inter­nada al camp de refu­gi­ats de Gurs, des­ti­nat ini­ci­al­ment als exi­li­ats repu­bli­cans espa­nyols, sobre­tot bas­cos. Un any després, obté un visat per tras­lla­dar-se als EUA i ingressa a la Comissió de Recons­trucció Cul­tu­ral Jueva Euro­pea.

A finals del man­dat britànic Arendt s’oposa a l’esta­bli­ment d’un estat nació jueu o d’un estat bina­ci­o­nal a Pales­tina, però, el 1948, davant la imminència de la par­tició opta per donar suport a un sol estat. El 1951, al mateix temps que publica la seva obra més cone­guda i relle­vant, Els orígens del tota­li­ta­risme, obté la ciu­ta­da­nia esta­tu­ni­denca. El lli­bre, publi­cat en plena Guerra Freda, és un exem­ple de pen­sa­ment crític i d’una anàlisi històrica, lúcida i fona­men­tada, sobre la relació entre la gènesi de l’anti­se­mi­tisme, de l’impe­ri­a­lisme que, amb l’escla­visme i el saqueig d’Àfrica, obre les por­tes al supre­ma­cisme racial, i, final­ment, dels movi­ments tota­li­ta­ris del segle XX que iden­ti­fica amb el nazisme i l’esta­li­nisme. Ací, el ter­ror esdevé el pilar de la domi­nació tota­litària i va més enllà de ser un mitjà per supri­mir l’opo­sició. “Si la lega­li­tat és l’essència del Govern no tirànic i la il·lega­li­tat és l’essència de la tira­nia, ales­ho­res el ter­ror és l’essència de la domi­nació tota­litària.”

Deu anys després, Arendt assis­teix, com a cor­res­pon­sal del The New Yorker, al judici d’Adolf Eich­mann a Jeru­sa­lem, res­pon­sa­ble de l’exe­cució de milers de jueus a Polònia. El 1963, publica un recull de les seves cròniques i refle­xi­ons en forma de lli­bre, Eich­mann in Jeru­sa­lem: a report on the bana­lity of evil. El subtítol li costà nom­bro­ses crítiques, però s’ajusta al que havia obser­vat durant el judici: Eich­mann es limi­tava a exe­cu­tar les ordres, sense cap mena de crítica o con­si­de­ració ètica o moral sobre les con­seqüències dels seus actes. No se sen­tia ni res­pon­sa­ble ni pene­dit. De fet, era part de l’engra­natge burocràtic d’un règim que, com la majo­ria d’ale­manys, no qüesti­o­nava. Segons Arendt, ni tan sols va donar mos­tres d’un anti­se­mi­tisme radi­cal, ni d’una espe­cial pato­lo­gia cri­mi­nal, només es limi­tava a exe­cu­tar uns éssers prèvia­ment des­hu­ma­nit­zats. Aquesta era la clau: per dur a terme la “solució final” calia abans reduir a la con­dició de no humans les mino­ries que es volien eli­mi­nar. Un cop des­hu­ma­nit­zats es podien eli­mi­nar. Esde­ve­nia una feina necessària, rutinària, burocràtica. No hi havia cap con­tra­dicció ètica ni moral. La bana­li­tat del mal en estat pur com només és pos­si­ble en un règim bas­tit en el ter­ror, les men­ti­des, la desin­for­mació i les notícies fal­ses que arra­co­nen la capa­ci­tat d’anàlisi. Sense la fal­se­dat i la des­trucció dels valors huma­ni­ta­ris més ele­men­tals no hau­ria estat pos­si­ble ni l’hor­ror del nazisme ni el de l’esta­li­nisme. Eich­mann, que només par­lava amb el car­ce­ller, va tenir un moment de feblesa, d’empa­tia, i va plo­rar quan es va assa­ben­tar que el pare d’aquell ofi­cial havia mort a Auschwitz. Aque­lla víctima havia dei­xat de ser doncs un número i s’havia con­ver­tit en una per­sona, el pare de l’ofi­cial amb qui par­lava a la presó. Per Arendt, però, la bana­li­tat del mal no exi­meix de res­pon­sa­bi­li­tats els vic­ti­ma­ris.

Malau­ra­da­ment, les refle­xi­ons d’Arendt són encara vigents. A les xar­xes soci­als abun­den els comen­ta­ris que des­hu­ma­nit­zen “l’altre”, “el dife­rent”, “el migrant”, i a Gaza els nets de les vícti­mes d’ahir són els vic­ti­ma­ris d’avui. La domi­nació i el menys­preu tenen sem­pre arrels supre­ma­cis­tes. L’ou de la serp del tota­li­ta­risme s’incuba de nou, encara que de forma dife­rent. I la pro­li­fe­ració d’autòcra­tes i d’anocràcies, que ali­men­ten con­flic­tes armats, pro­nos­ti­quen una des­trucció a gran escala d’un capi­ta­lisme sense ros­tre humà. Sense atu­ra­dors ètics o morals, sense valors, la pos­si­bi­li­tat de la catàstrofe esdevé real: apo­ca­lipsi atòmica, canvi climàtic irre­ver­si­ble que mati la vida. No obli­dem que l’Homo sapi­ens és el més gran depre­da­dor que ha exis­tit mai, fins i tot per a ell mateix.