Distopia

En els últims anys, hem assis­tit a un auge de la dis­to­pia com a gènere pre­do­mi­nant en pel·lícules, sèries i lli­bre. En són exem­ples pro­duc­tes com Els jocs de la fam o El conte de la cri­ada on se’ns plan­te­gen futurs fos­cos i opres­sius. Aquest interès per la dis­to­pia podria sem­blar un mer entre­te­ni­ment o un intent d’esca­pada per part de l’espec­ta­dor, tan­ma­teix, cada vegada més resulta un mirall incòmode del nos­tre pre­sent. D’això en parlàvem avui arran de les mani­o­bres de Donald Trump. La seva victòria elec­to­ral és una prova pre­o­cu­pant ja que el pre­si­dent electe és un home que ha estat acu­sat i inves­ti­gat per diver­sos delic­tes, fet que posa en evidència una rea­li­tat inqui­e­tant: una part sig­ni­fi­ca­tiva de la població no sem­bla tenir pro­ble­mes amb la cor­rupció, la mani­pu­lació i el menys­preu pels valors democràtics. Aquest feno­men recorda mol­tes històries distòpiques, on el lide­ratge auto­ri­tari s’imposa sobre una soci­e­tat insen­si­ble o poruga, capaç d’accep­tar l’inac­cep­ta­ble per como­di­tat, por o ignorància.. L’espec­ta­cle mediàtic de Trump, amb el seu estil pro­vo­ca­dor i auto­ri­tari, sem­bla extret direc­ta­ment d’un capítol de Black Mir­ror. Pot­ser ens hem acos­tu­mat tant a la idea de la distòpia que ja no ens sem­bla un perill real. O pot­ser és fruit del des­con­ten­ta­ment gene­ra­lit­zat.