Felicitat desesperada

Gràcies a un regal d’ani­ver­sari d’aquells que fan diana, dis­sabte vaig anar a veure l’obra Les mans al Tea­tre de Salt. Aquí va ini­ciar la gira per esce­na­ris cata­lans després de l’estrena i una ova­ci­o­nada tem­po­rada a la sala Villar­roel de Bar­ce­lona. Si ens cenyim al ter­reny tea­tral, a Girona vam ser molt afor­tu­nats el cap de set­mana pas­sat, perquè al Tea­tre Muni­ci­pal també hi ence­tava la gira cata­lana un dels millors mun­tat­ges del 2024 i segu­ra­ment dels últims anys, Tots ocells. Però tor­nem a Les mans. Diri­gida per Sílvia Munt a par­tir d’un text del dra­ma­turg gironí Llàtzer Gar­cia i magnífica­ment inter­pre­tada per Ernest Ville­gas i, atenció, Raquel Ferri, se cen­tra en una pare­lla que es dedica al cinema, i tre­ba­llen junts en una pel·lícula. Tot ple­gat, un marc idoni per lluir misèries huma­nes molt comu­nes: ego­isme, vul­ne­ra­bi­li­tat, dependència. Un altre tema que hi plana amb força és la salut men­tal, que deter­mina una decisió impor­tant de la pro­ta­go­nista. Amb l’ombra allar­gada d’un tras­torn men­tal, què és més impor­tant: man­te­nir la història d’amor o tirar enda­vant un pro­jecte artístic somiat? Podrien ser coses com­pa­ti­bles, pen­sa­reu, però no, a l’obra no ho són. O sí. Per esbri­nar-ho, millor que con­sul­teu els pro­pers esce­na­ris de la gira i les loca­li­tats dis­po­ni­bles. La importància del benes­tar emo­ci­o­nal se’ns ha fet molt pre­sent aquesta set­mana, perquè dilluns era el Dia Mun­dial de la Lluita con­tra la Depressió, i els mit­jans es van fer ressò de dades esgar­ri­fa­do­res, com ara que a Cata­lu­nya s’ha tri­pli­cat el nom­bre de menors de 15 anys que pre­nen anti­de­pres­sius. Lle­gint arti­cles sobre salut men­tal, vaig anar a parar a un que par­lava del lli­bre La feli­ci­tat, des­es­pe­ra­da­ment, del filòsof francès André Comte-Spon­vi­lle. Diu que per ser feliços millor que no espe­rem res. “O estem ena­mo­rats de qui no ens fa cas, i patim aquesta carència, o vivim en pare­lla i ens avor­rim l’un de l’altre, perquè no podem desit­jar el que ja tenim.” Per això, el dra­ma­turg George Ber­nard Shaw deia: “Hi ha dues catàstro­fes a la vida, la pri­mera quan els nos­tres desit­jos no són satis­fets; la segona, quan ho són.” O patim, o ens can­sem. Pot­ser millor no ena­mo­rar-se. En tot cas, molt a favor de la feli­ci­tat des­es­pe­rada. I, per no espe­rar, no espe­reu més a com­prar entra­des per a Les mans i per a Tots ocells.