Tornar a enterrar el Born

La des­feta del 1714 no només va supo­sar per a Cata­lu­nya la fi del seu Estat (Fon­tana dixit), sinó un canvi en el seu ima­gi­nari col·lec­tiu de pro­por­ci­ons colos­sals: des­a­pa­rei­xen les ins­ti­tu­ci­ons que la diri­gien, Corts, Dipu­tació i Con­sell de Cent de Bar­ce­lona; s’anul·len les seves lli­ber­tats, cons­ti­tu­ci­ons i pri­vi­le­gis, que, segons el mateix Felip V, havien dei­xat els cata­lans “más repu­bli­cos que los ingle­ses”; els més des­ta­cats llui­ta­dors són assas­si­nats, vexats i repre­sa­li­ats o opten per l’exili; totes les uni­ver­si­tats cata­la­nes es clau­su­ren; la llen­gua aca­barà essent pro­hi­bida; són depu­rats els fun­ci­o­na­ris cata­lans; s’implanta la cen­sura; els bel·lico­sos cata­lans són des­ar­mats; el país és ocu­pat per­ma­nent­ment per milers de sol­dats borbònics; s’implan­ten nous impos­tos com el cadas­tre per fer pagar la guerra als per­de­dors; etcètera. “Nova planta” per dret de con­questa per a un tros de terra der­ro­tat i que impo­sava, “con­si­de­rando al Prin­ci­pado de Cataluña como si no tuvi­era gobi­erno alguno”, un capità gene­ral perquè fos des d’ales­ho­res la màxima auto­ri­tat del país –també pre­si­dia l’Audiència–. Objec­tiu únic: “assi­mi­lar” d’una vegada i per totes els vençuts.

I on tot aquest sen­ti­ment de pèrdua es reflec­teix amb tot el seu impu­dor és a la zona zero dels cata­lans, la imatge plàstica del que per a un país suposa el seu esfon­dra­ment total –havent llui­tat fins al dar­rer alè–: el Born.

Gai­rebé un 20% de la ciu­tat de BCN va ser ender­ro­cada, pràcti­ca­ment tot el barri de la Ribera, sal­vant-se Santa Maria del Mar per mira­cle. Més de mil cases, ales­ho­res, una població com les de Mataró o Girona. Obses­si­o­nats perquè Cata­lu­nya no tornés a revol­tar-se mai més, es cons­tru­eix una enorme ciu­ta­de­lla que, jun­ta­ment amb el cas­tell de Montjuïc, tena­llarà la ciu­tat, atra­pada i sus­cep­ti­ble de ser ata­cada des de qual­se­vol de les dues for­ta­le­ses mili­tars. Un cas únic al món de cons­truc­ci­ons mili­tars no per defen­sar una ciu­tat sinó per ata­car-la quan fos con­ve­ni­ent.

Que 300 anys després els cata­lans encara hi siguem –i no obli­dem la segona volta del 1714, 1939–, no és pas cap mira­cle, sinó aque­lla tenaç, indo­ma­ble volun­tat de ser. De ser cata­lans, és clar.

Va cos­tar molt, els ho puc asse­gu­rar, que el Born expliqués, pre­ci­sa­ment, l’única memòria que li dona sen­tit i el jus­ti­fica: la fi de l’estat català i la bru­tal repressió borbònica d’un país que s’hi va alçar en con­tra. Cap altra expli­cació pot tenir la força explícita de les pedres arra­na­des del Born.

Ara bé, no ser­vi­ria de res recor­dar els defen­sors de Bar­ce­lona, els homes de la Coro­nela: això és el poble mateix, els mer­ca­ders, sas­tres, estu­di­ants, nota­ris, cor­do­ners, argen­ters, velers, saba­ters, lli­bre­ters, tei­xi­dors, argen­ters, fer­rers, car­nis­sers, escu­de­llers, adro­guers, etcètera, dis­po­sats a defen­sar una ciu­tat plena de llum, de vida, de jocs, de comerç, una ciu­tat dinàmica i oberta, si no ens per­metés con­cloure que aquells cata­lans del 1714 sen­zi­lla­ment esta­ven defen­sant les seves lli­ber­tats i les seves ins­ti­tu­ci­ons. No sabien ben bé què volia dir això, però alguna cosa els por­tava a creure que la seva manera d’ésser, la seva per­so­na­li­tat cata­lana estava en perill. I van enten­dre que el seu sen­tit del deure –tant amb els qui els havien pre­ce­dit com amb els qui els havien de suc­ceir– els por­tava a la lluita.

S’ha fet pública aquesta set­mana la nova ori­en­tació que es vol per al Born. Fal­cada en els vuit anys de govern dels comuns, ara tan sols bas­tava fer un petit pas més. Tor­nar a enter­rar el Born i el que el Born sig­ni­fica.