‘Trending topic’ trauma

Aquest matí, una desconeguda em plorava a la pantalla. Explicava com havia superat un gran desengany amorós i, de passada, la relació amb la seva mare, una mala pècora involuntària. Tot plegat en 90 segons. Jo, que només volia la meva dosi de dopamina, m’he trobat aquest dolor. Però m’hi he quedat: és bonic saber de gent que també se sent una mica miserable. A això hi van molt bé els versos d’Emily Dickinson, tan inspiradora: “I measure every Grief I meet / With narrow, probing eyes / I wonder if It weighs like Mine / Or has an easier size.” Més o menys venen a dir: Mesuro cada dol que trobo / amb ulls estrets i inquisitius / em pregunto si pesa com el meu / o si és d’una mida més portable.

Però la cosa va molt més enllà d’això que expressava Dickinson, tan natural en nosaltres: ensenyar i comparar ferides. A TikTok, a Instagram, als pòdcasts de gent que es confessa, el dolor ha deixat de ser una cosa íntima o intransferible, una assumpte que, com a molt, sigui objecte de teràpia. Ara és un bé de consum, material de socialització. Una estratègia. Una marca personal. Hem entrat de pet a l’era del mercadeig de la vulnerabilitat, on ja no es tracta només de patir de portes endins (o en l’escalf de l’amistat) sinó de saber-ho explicar prou bé perquè el teu trauma tingui likes, subscripcions i, amb sort, contractes.

Hi ha un abans i un després de Brené Brown, la guru que va convertir la paraula “vulnerabilitat” en superpoder. Va començar com una psicòloga que defensava el valor de mostrar-se fràgil, i ara és una estrella global, amb TED Talks milionàries i llibres com El poder de la vulnerabilitat. Ep! Res a dir contra ella: el seu discurs va ser necessari. El problema és el que n’hem fet. El que era un gest d’honestedat emocional s’ha tornat una tècnica de màrqueting: una disfressa dolça per a la plaga de narcisisme, una moneda emocional per comprar validació.

Aquest fenomen té un nom a les xarxes, sadfishing: pescar empatia explicant una història tràgica. Els algoritmes ho premien: si plores, l’abast puja. Si ho fas amb música trista de fons i bona il·luminació, potser et converteixes en un cas d’èxit. Fins i tot les grans figures mediàtiques ho han après.

estic segura que no trigarem a veure un documental sobre la vida de Melody, la representant d’Espanya a Eurovisió. Seguirà l’estol de produccions com les que han dedicat a Lola Índigo, La niña, on l’estrella exposa sense filtres el seu passat de bullying, l’ansietat i els dubtes com a dona jove dins la indústria musical. O el d’Aitana, que segueix un patró similar: emoció, intimitat, redempció. La intenció és clara: connectar emocionalment amb el públic. Però la pregunta torna: quina part és veritat i quina part és storytelling? A diferència del dolor viscut, el dolor explicat té edició, música i estructura. Té una funció (aparentment social). És seleccionat, coreografiat i, sobretot, estetitzat. I en aquest procés, l’estetització del dolor no només el fa més atractiu; també l’allunya del camp de l’ètica. El dolor es converteix en objecte de consum, no pas de reflexió. El risc no és que el dolor es mostri, sinó que se’ns serveixi tan polit, tan ben embolicat, que ja no el qüestionem, només el deglutim.

Aquesta estètica del trauma també colonitza la literatura des de temps immemorials. Tot escriptor ha de tenir un bon trauma. Quantes memòries d’infància ferida, quants relats de violència íntima o de pèrdues personals terribles. Hi ha qui ho fa amb prou traça i aconsegueix literaturitzar-lo, però també hi ha qui ho transforma en una mena de tràfic emocional. Espero no haver-ho fet en cap de les meves novel·les… Perquè els escriptors, en el fons, sabem que el mercat vol vides trencades, però escrites amb l’efectisme que ens protegeix de la intempèrie de l’autèntic dolor. Que el plor que escrivim no esquitxi, que es pugui llegir amb un te entre les mans. Que el plor que escrivim es pugui beure amb tasseta de porcellana, d’aquestes de la iaia que es porten ara.

Però què passa amb el que no es pot dir? Amb el trauma que no es pot explicar perquè no hi ha llenguatge que el contingui? Què passa amb les ferides que fan tanta vergonya que ningú vol convertir-les en capítol 1 de cap llibre? Qui queda fora d’aquesta indústria de la fragilitat? Potser els invisibles, els que no poden donar-li forma ni rendiment. Els que pateixen, simplement, i no poden transformar-ho en res per fer bullir l’olla.