Sense memòria, no hi ha futur

N o hi ha futur, perquè tothom necessita sentir-se arrelat a algun lloc. Alguns trien el seu arrelament, a d’altres els ve per naixement, és la memòria d’un país la que dona fe de la pròpia existència. Per això ens cal recordar la història, una història col·lectiva que ens proporciona una determinada identitat, una manera de ser, una llengua i un tarannà.

Enguany fa 65 anys de l’acció de protesta dels Fets del Palau, concretament, al Palau de la Música Catalana, el 19 de maig de 1960. Aquella acció va ser un toc d’atenció diferent de les poques activitats subversives a l’època. La repressió franquista havia anorreat de tal manera la societat catalana que l’havia fet desaparèixer. Només la ideologia comunista, tot i que clandestina, es movia, recollia i denunciava els dèficits i les precarietats d’una societat empobrida amb les seves accions.

La identitat catalana, malvivia sota la repressió de la dictadura franquista. Franco havia convertit Catalunya en el “Levante Español”! Catalunya no existia com a tal. La Renaixença catalana, que s’havia anat generant al llarg del segle XIX fins a l’esclat del Modernisme i el Noucentisme, havia estat anorreada. L’associacionisme i els partits polítics prohibits, la llengua catalana i els himnes i banderes també, així com qualsevol altra mostra d’identitat catalana. El menyspreu pel català era el pa nostre de cada dia. Amb tot, quan el director de La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, va dir amb violència el seu exabrupte a la parròquia de Sant Ildefons –“¡Todos los catalanes son una mierda!”–, va desvetllar moltes consciències. La campanya contra Galinsoga va suposar tal minva de subscriptors que el Generalísimo el va haver de substituir. Amb tot, Franco va decidir fer una campanya compensatòria a favor seu, l’“operación Cataluña”, i venir a Catalunya, on es preparava l’habitual i anual Desfile de la Victoria, entre altres actuacions.

Sota l’empara de les Congregacions Marianes, tot i que subversivament, una colla de joves, nois i noies activistes de l’Acadèmia de la Llengua Catalana havien endegat amb èxit la campanya contra Galinsoga. Aquesta joventut, filla d’unes generacions que havien patit per partida doble la guerra, amb pares o avis assassinats per un bàndol i castigats i subjugats, en tant que catalans, per l’altre, i patint tota la repressió de la dictadura franquista, havien iniciat unes accions de protesta, penjant una gran bandera catalana, bandera prohibida, entre les dues torres de la façana del Naixement de la Sagrada Família, mentre que per l’actual Diagonal desfilava l’exèrcit victoriós de Franco.

L’‘Operación Cataluña’ havia previst assistir al concert d’homenatge commemorant el centenari del naixement del poeta Joan Maragall de l’Orfeó Català. Hi assistirien uns quants ministres, però imposant els seus criteris i censura sobre el programa, van prohibir cantar el Cant de la senyera amb lletra de Maragall i himne oficial de l’Orfeó. Aquesta barroera demostració de poder va provocar una reacció de protesta. Tot i l’ostensible presència de la policia secreta al galliner del Palau, i mentre la platea aplaudia llargament la interpretació de l’Orfeó Català en un suspens compartit i expectant, en Josep Espar i Ticó va alçar la seva còrpora i va encetar amb veu potent... “Pel damunt dels nostres cants...!” i la resta, nois i noies, ens hi afegim... La policia intervé amb violència i provoca el caos i l’aldarull i les detencions d’una bona colla... dins i fora del Palau de la Música.

La repressió per totes aquestes iniciatives va ser dura. La comissaria de Laietana va ser escenari de fortes tortures, pallisses i interrogatoris, cercant els responsables i instigadors de les accions subversives, cosa que van aconseguir finalment. En Jordi Pujol i el Sr. Pizón van ser jutjats i condemnats. Altres activistes es van acollir a Montserrat, el monestir de la patrona dels catalans, que enguany celebra el seu mil·lenari, i que ha estat sempre un refugi de la catalanitat. Les accions posteriors d’aquesta colla de l’Acadèmia van ser, entre d’altres, la campanya per la llibertat de Jordi Pujol i les iniciatives de promoció de la llengua catalana, en diversos àmbits. En concret, la Nova Cançó amb el segell d’Edigsa a cura d’Enric Cirici i Josep M. Macip entre d’altres i l’edició de llibres catalans per l’Editorial 62. Així com altres iniciatives per tal de fer front a les elevades multes imposades als detinguts. Aquesta generació, llavors jove, avui va marxant. Seria bo que se’ls atorgués la Creu de Sant Jordi, que han ben merescut, atesa la seva justificació, i en reconeixement “pels serveis prestats a Catalunya”, que han fet al llarg de la seva vida.