Quan emmudeixen els homes…

Quan emmudeixen els homes, parlen les pedres. Amb aquesta frase de ressons bíblics va passar a la posteritat el discurs –titulat València, la gran silenciada– que va fer Martí Domínguez com a mantenidor de la fallera major de València de 1958. Domínguez, que llavors era el director de Las Provincias, va denunciar, amb tota la contundència que l’època permetia, l’abandonament i l’oblit a què s’havia sotmés la ciutat per part de les autoritats després de la gran riuada de 1957.

Quan s’ha complit mig any després de la tragèdia de la barrancada del passat octubre, no puc evitar que em vinguen al cap aquestes paraules i tots els paral·lelismes històrics que, malauradament, s’estableixen entre aquests dos esdeveniments. València, la gran silenciada, sí, ara també, perquè les autoritats responsables d’aquesta catàstrofe, de totes bandes, encara continuen impunement als seus càrrecs, com si no hagués passat res.

No només faig referència a Carlos Mazón, el president de la Generalitat més indigne del càrrec que hi ha hagut mai, sinó també, per exemple, a Pilar Bernabé, delegada del govern espanyol al País Valencià. Evidentment, les responsabilitats no són les mateixes ni propose de cap de les maneres una equidistància entre tots dos. Ara bé, Bernabé no només no ha assumit les responsabilitats polítiques que li corresponen, sinó que ha sigut premiada pel seu partit, pel PSOE, amb la candidatura a l’alcaldia de València.

Els valencians hem d’entendre, per tant, que el govern espanyol va actuar amb eficiència i celeritat en la resposta a la tragèdia i que el paper de Pilar Bernabé en el famós Cecopi que havia de coordinar l’alerta va ser exemplar. I, doncs, es mereix un premi de tanta importància: un referent polític per a recuperar el Cap i Casal i impulsar, així mateix, la recuperació de la Generalitat en 2027. Hi insistisc: sense falses equidistàncies, només cal preguntar als veïns de les zones afectades si hi estan d’acord. Només això. No cal fer massa explicacions més al respecte.

Que el PSOE o el PP actuen així no és gens estrany. Ans al contrari: seria estrany si no ho fessen. Ara bé, la pregunta que em faig és per quina raó el valencianisme polític majoritari –que, ara com ara, representa Compromís– no denuncia aquesta situació. Per què no denuncia que el govern estatal en mans de PSOE i Sumar no ha dotat les ajudes necessàries i està tardant eternitats a pagar-les (més encara que la Generalitat en mans del PP, atenció)? Per què no retira el suport al govern estatal i denuncia uns pressupostos i un infrafinançament que ens continuen marginant?

Si Compromís no fa aquest discurs, qui l’ha de fer? Si Compromís se situa en aquesta crisi sense capacitat pròpia d’assenyalar els responsables d’un bàndol o de l’altre de la pugna política espanyola, quan es podrà reivindicar com a útil? Si amb una tragèdia com la de la dana, que marcarà, si més no, tota una generació, no reacciona posant per damunt de tot la clau política valenciana, quin sentit té Compromís com a proposta política, al remat?

Si els homes continuen emmudint, sempre parlaran les pedres, malauradament. I això, al País Valencià, ja sabem què significa.