Fragilitat

Des que hi va haver l’apagada general, al lloc on visc habitualment “se n’ha anat la llum” tres vegades. Només ha sigut un instant, però cada vegada m’he quedat astorada, imaginant que podia produir-se una nova apagada sense saber quan duraria. Una sensació semblant a aquella que provoca la llum intermitent en les habitacions músties presents imatges de David Lynch que invoquen el “sinistre” tal com va definir-lo Sigmund Freud: allò familiar, conegut, es converteix en estrany i així inquietant. Una sensació barrejada amb la idea que tota la tecnologia que va conformant la nostra quotidianitat –com si, a més, aquesta no pogués ser d’una altra manera– és fràgil i que, en conseqüència, ens fa més fràgils depenent-ne: una obvietat. Tanmateix, després de cada tall efímer he pensat que no sé per què la magnitud de l’apagada ens hauria de fer més conscients de la fragilitat. Encara que funcionin tots els aparells, no en sabem per les malalties pròpies i alienes, els accidents que passen, la precarietat en la qual viuen tantes persones, tota mena de desastres naturals, la violència dels humans que té la seva màxima expressió en les guerres? D’altra banda, l’apagada va procurar un benestar inesperat a moltes persones, dit això sense minimitzar el fet que va causar problemes i angoixes a d’altres. Fins m’ho ha dit gent jove com els “meus” estudiants: sense estar pendents dels mòbils, van passejar i conversar. Un cop van sortir de les escoles, on van ser ben agomboiats, els nens i nenes van jugar als carrers. També els més grans vam descansar de la pressió que ens fa creure que hem de respondre a tot amb urgència. És molt possible, però, que ens n’oblidem i que no fem, de tant en tant, una “apagada”. Fins que arribi alguna cosa semblant.