Mostres d’un dossier

El Servei de Premsa, Informació i Edicions de la Diputació de Barcelona ha publicat un dossier sobre “Premsa Comarcal i Censura”, coincidint amb el Congrés de Premsa comarcal que s’ha celebrat a Canyamars i amb l’exposició que sobre aquest tema hi ha oberta a la Biblioteca de Catalunya.

Naturalment, és impossible de resumir aquí les accions que volien salvar-nos de “los daños de una libertad entendida al estilo democrático”. N’hi ha de tota mena, de les més brutals a les més grotesques. Tradueixo: “Davant la possible defunció de José Ortega y Gasset aquest diari donarà la notícia amb un titular que ocupi dues columnes com a màxim i en un sol article encomiàstic, sense oblidar els errors polítics i religiosos d’Ortega, i evitant sempre la qualificació de mestre (1955). També es prohibeixen les notícies o referències de qualsevol mena a activitats estudiantils, la presència de la flota nord-americana, el projecte de llei d’augments de sous a funcionaris, etc.”

El delegat a Girona del ministeri d’Informació i Turisme té una manera ben peculiar de redactar aquest avís: “La seva petició sobre la ratificació del permís de la revista Canigó ha estat concedida, i subsisteixen totes les característiques de l’autorització inicial; queda denegat, per tant, poder escriure en català.”

A més de les “matèries reservades” –Guinea, Matesa, etc.– hi havia les consignes, d’acord amb les quals el ministeri proporcionava a la premsa uns “guions” que havien de servir de base a informacions “espontànies”. Quan s’acostava alguna commemoració franquista, s’advertia a la publicació que enviés al ministeri un exemplar per tal de comprovar si n’havien fet els elogis adients. Quan hi ha censura es pot arribar al ridícul d’aquesta notícia que guardo, retallada, de La Vanguardia (1966): “Original rasgo del Orfeón de Alicante”, i diu: “Els cantaires de l’Orfeó d’Alacant assagen una havanera que canta les excel·lències de la pau, la Llei Orgànica de l’Estat i, en definitiva, el significat de les paraules de Franco en la memorable sessió de les Corts del 22 de novembre”. I la Dirección General de Seguridad té la barra de fer publicar que “davant la informació tendenciosa d’algun diari estranger, aquesta D. G. S. afirma de la manera més categòrica que no hi ha ni hi ha hagut cap cas de còlera”, quan evidentment n’hi havia.

En aquest dossier veig censurada la notícia de la recomanació internacional al Consell d’Europa sobre la retirada de Grècia perquè s’escriu que en el país dels coronels “no estan vigents els drets bàsics de l’home”. Però poques notes de premsa tan significatives com aquesta, que també conservo: “Hem rebut la nota següent. Per causes alienes a la seva voluntat, l’Associació d’Amics de les Nacions Unides a Espanya s’ha vist obligada a suspendre tots els actes programats en commemoració del XXII aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. L’any 1970, el govern espanyol commemorava el reconeixement del dret d’expressió amb la més elemental negativa.

La premsa comarcal catalana, que amb tanta tenacitat i amb un cost econòmic –incloses multes– tan alt va defensar escletxes de llibertat, mereix l’agraïment col·lectiu.