El Sabadell, a les portes de la darrera oportunitat?

Per no enganyar ningú, haig de dir que faig aquest article –i per dir-ho en paraules de trista actualitat– amb una “apagada d’informació”; és a dir, en l’opa del BBVA al Banc Sabadell encara no hi ha fumata blanca i encara tot és possible. Però vista la història, el meu estat d’ànim s’encamina més al pessimisme que a l’optimisme. Entenent per pessimisme, perquè soc radicalment partidari de defensar la independència del Banc Sabadell i, malgrat les bones paraules i de la consulta popular (que els catalans ja sabem com acaben), tinc el pressentiment que molta d’aquesta gesticulació és per evitar un desgast polític.

Si m’ho permeten, els diré per començar que la història recent del Banc Sabadell respecte a Catalunya no m’ha agradat, i moltes declaracions del seu president, Josep Oliu, eren molt prescindibles si realment tenien pensat tornar a Catalunya. També diré que en aquell moment vaig entendre el trasllat de la seu com a defensiva perquè la banca, encara que no ho sembli, és una mena d’empresa que té punts molt febles i calia protegir-se davant d’un PP i PSOE que estaven disposats a tot per fer avortar el procés. Per als escèptics, recomano que repassin què van fer amb la Banca Privada d’Andorra i amb la seva filial espanyola Banco de Madrid. En aquells moments hi havia una alineació de tots els estaments de l’Estat i partits polítics, començant per la corona, per combatre el procés, no hi havia mesura ni llei per salvar Espanya. Tot s’hi valia. És en aquell context que vaig entendre l’operació de sortida del Banc Sabadell de Catalunya.

El que no s’entén és que quan va fracassar el procés –i desgraciadament hauran de passar unes generacions per tornar-lo a repetir–, la cúpula del Sabadell no va ser diligent per tornar a “casa seva” i només ho han fet quan han vist les orelles del llop de l’opa hostil del BBVA per aprofitar-se de la catalanitat. Però una vegada és aquí, com va passar amb el fill pròdig, no li farem retrets i menys ara que es troba al mig d’un bombardeig i una escomesa colossal. Per tant, avui el Sabadell és l’únic banc català i està fent un gran servei a l’economia catalana i molt especialment en el sector de les petites i mitjanes empreses, que són la riquesa que s’escampa pel país. Aquest, juntament amb l’excessiva concentració que es produiria, són els principals arguments que haurien de tombar una operació hostil.

En el cas que fracassés aquesta opa, el BBVA no es pot queixar de Catalunya perquè li hem ofert, pràcticament gratis, Banca Catalana, Caixa Catalunya, Caixa Tarragona, Caixa Manresa, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu. Si sumem els actius i els passius d’aquestes set entitats veurem que la collita catalana els ha estat molt rendible.

Fa una anys era normal avisar d’una excessiva concentració bancària. Era un perill per a la competència, i els megabancs esdevenien sistèmics (els que pel seu volum no poden fer fallida perquè és un risc de país elevat) i calia diversificar perquè no tota la banca ho fos. I aquesta operació aprofundeix en els perills: la concentració bancària i l’afebliment de la competència.

Però també hi ha un altre factor que curiosament els sindicats no esmenten, i seran els milers d’empleats que perdran la feina, un lloc de treball d’una empresa que fa beneficis. Si fos una multinacional, els sindicats sortirien a criticar-ho precisament per manca de raons objectives.

Al principi he evidenciat el meu pessimisme davant el “bon fi de l’operació” perquè els radicals del lliure mercat criticaran qualsevol intromissió als mercats i les empreses han de ser lliures per poder actuar amb independència. Però tot i que defenso molta part d’aquest enunciat, hi ha moments, circumstancies i empreses que, pel seu valor estratègic o de país, s’han de defensar.