La rutina

Ho fa tot des del seu pis petitó i decorat d’un blanc acollidor i fusta de faig que, d’una tonalitat clara, contribueix a donar una falsa amplitud en els vídeos que grava per a la xarxa social on tothom s’exposa per ser mirat. Una rutina diària que res te d’especial però que així ho aparenta si es realitza des d’una cambra de bany impol·luta, sense baf, amb les tovalloles a joc amb els xampús d’usos diversos, gels hidratants, espumes per allisar el cabell, per engrossir el ble més fi i cremes per a aquelles línies incòmodes que apareixen als llavis i als ulls quan riem, i sèrums, molts, i mascaretes, un fotimer, per enguantar les mans i pinzellar les cutícules d’una manicura perfecta, com si, embotides en un oli untuós en el temps que es beu una beguda verda, es completés el ritual d’eterna joventut que comparteix amb el món; com si la higiene diària, l’inici d’un dia qualsevol, interessés a algú. A la nit, encén una espelma i el ball d’olors i textures torna a començar en la que s’ha convertit “la cambra pròpia” de moltes adolescents: Instagram. Va escriure John Berger als anys setanta que “els homes miren les dones i les dones observen com són mirades”. La rutina ha deixat de ser una acció de bellesa íntima, de cura personal pensada per a un mateix, per convertir-se en una estratègia exhibicionista i publicitària i altament remunerada pel que no deixa de ser una noia que s’empastifa la cara.